• Un exemple són les lleis que haurien de concretar l'article 37 de la Constitució

Ted Cruz, un senador del Tea Party, ha tingut la seva setmana de glòria amb presència a tota la premsa mundial en parlar ininterrompudament durant 21 hores i 19 minuts per a bloquejar l'aprovació de la reforma sanitària del president Obama.

Aquesta vella tècnica d'obstruccionisme parlamentari –diuen que ja va ser emprada per Cató el Jove contra Juli Cèsar– els politòlegs li diuen filibusterisme i s'utilitza per boicotejar la tramitació d'una llei mitjançant un discurs de llarga duració en el qual l'orador llegeix llibres de cuina, novel·les, altres discursos, etcètera.

Cruz no ha aconseguit superar el rècord del senador Thurmond el qual, en 1957, va parlar més de 24 hores per a evitar que l'Acta de Drets Civils no fos aprovada. I això que Cruz va divagar llargament sobre la relació amb el seu pare, de episodis de la II Guerra Mundial i també del seu llibre preferit d'infància: Ous verds amb pernil.

Un altre tipus de filibusterisme parlamentari, és el que enguany, va fer servir, sense èxit, la dreta francesa per entorpir l'aprovació de la llei de modificació del codi civil que obria la porta al matrimoni a parelles del mateix sexe (mariage pour tous); en aquest cas, en lloc de discursos interminables, els diputats opositors van entrar 5.300 esmenes a la llei.

A Andorra, el rígid i protocol·lari reglament del Consell General («te la paraula el Sr. conseller Baró» o «gràcies Sr. Síndic») no permet als consellers recórrer a les variants ianqui i gal·la d'aquesta pràctica. El filibusterisme, aquí, esdevé extra(?)-parlamentari, anònim, sense signatura, opac i silenciós; però, tant o més efectiu que el filibusterisme clàssic. Un exemple evident d'aquest discurs filibuster, que els (bons)grups de pressió pronuncien (sense paraules) de manera ininterrompuda des de més de vint anys, és el que frena la discussió de les lleis que haurien de concretar i desenvolupar l'article 37 de la Constitució; aquell tan oblidat i que diu: «Totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals». El projecte de llei del IRPF, que a contracor havia d'entrar a tràmit parlamentari el govern de Martí, s'ha anat ajornant víctima del filibusterisme andosí.

No repetiré aquí el discurs clàssic d'una fracció política andorrana «de progrés» quins anàlisis polítics no passen mai de personalitzar en una minoria plutocràtica les culpes de tots els bloquejos que es produeixen en l'adaptació del vell model econòmic andorrà a les necessitats de la societat andorrana i també a les exigències del nostre entorn. I és que ja fa temps que he deixat de creure en les proclames simplistes sobre «l'oligarquia econòmica i financera que marca actualment la pauta de les reformes fiscals i polítiques, prioritzant els seus interessos front l'interès general». No hi crec per dues raons: una, perquè és una conjectura inexacta, ja què «ni estan tots els que són, ni són tots els que estan» i perquè desprès de tants anys escoltant-la és una arenga estèril, sense cap conseqüència política.

Michel Foucault en els seus famosos cursos al College de France va encunyar el concepte de micro-física del poder; volia intentar argumentar contra el consens de juristes liberals i marxistes que consideren que la raó política i històrica del poder està en l'economia. Ell va denominar aquest enfocament «economicisme de la teoria del poder». Foucault, contràriament, veia una relació de força: «el poder no és principalment manteniment i reproducció de les relacions econòmiques, sinó essencialment una relació de força» (curs del 7 de gener 1976). I deia –en aquells cursos magistrals– molt més; coses que ben segur no agraden els fetitxistes del poder únic, dels que volen denunciar «qui mana de veritat» i que a Andorra i al mon mundial ja tenen la resposta: «els bancs i les grans multinacionals». Foucault ens parlava en un altre curs (14 de gener) de la necessitat de completar l'anàlisi del poder en el seu centre –en el seu cor– amb una recerca dels mecanismes que utilitza en les seves extremitats, allí on es torna capil·lar, en les formes i institucions (en el sentit social i cultural) més locals, en els micro-poders: «sobretot allí on, saltant per sobre de les regles del dret que l'organitzen i delimiten s'investeix en institucions, adopta la forma de tècniques i proporciona instruments de intervenció material».

Intentaré interpretar les abstraccions de la filosofia del poder de Foucault, amb exemples del filibusterisme andosí.

¿Hi ha algú que pugui creure seriosament que l'estancament del tema del paisatge cultural de la Vall del Madriu-Perafita i Claror és culpa de «l'oligarquia financera i econòmica»? ¿No hauríem d'examinar les extremitats, els confins, els micro-poders allí on es tornen capil·lars per a trobar una explicació a la derrota d'un govern que en paraules d'un ministre implora que vingui l'Unesco a arreglar-ho?

Si agafem el tema de la llei d'impacte ambiental trobem el mateix. Ni Puigdellívol, ni Jordana, ni Alay no se'n van poder sortir front la pressió obstruccionista (i muda) dels «seus» grups parlamentaris. En aquest bloqueig no van ser els bancs, ni els grans terratinents, els filibusters silenciosos contra els que van topar dos ministres liberals i un ministre socialdemòcrata. L'explicació torna a ser el poder capil·lar, opac, obstruccionista que està sempre present però dissimulat darrera les cortines. El poder capil·lar també es deixa notar quan es tracta de la modificació de la llei de nacionalitat o la despenalització de l'avortament; els filibusters atrinxerats darrere excuses no més consistents que el conte dels «ous verds amb pernil» o darrera les sotanes de Palacio van fent com el senador del Tea Party. Perquè ja se sap: a Andorra «no hi ha partits de dreta». Formular un projecte de futur al país, necessita analitzar el poder com un fenomen que funciona «en cadena», com una organització reticular. Caldrà «trencar» una o varies de les baules d'aquesta cadena per poder establir una estratègia eficaç de l'esquerra. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.