• El món té un destí, la seva globalització. Però el món té un repte, la seva globalització amb diferenciació

Foto: noe

Front a la uniformització cultural, social, política, econòmica, religiosa, filosòfica, urbanística, arquitectònica ... Ens cal reivindicar la biodiversitat humana, també, dins del context natural. I això, no perquè sí, sinó, per obtenir un organisme social complet i complex, formant un tot, però constituït de parts diverses que es complementen i es troben en equilibri. Per assolir un ecosistema social o humà sostenible i viu amb capacitat per a regenerar-se equilibradament.

L'alternativa a un món únic i indiferenciat, que creix acceleradament uniforme i sense control, guiat per objectius exclusius exògens, com la riquesa o el poder econòmic a qualsevol preu, és possible. El món actual no té futur. Com tampoc n'han tingut aquells móns guiats pel poder militar, religiós o polític. El reconeixement i respecte de les diferències és clau per tal de poder transformar la societat tot avançant i assolint nous llindars d'evolució, com ho és igualment la immersió cultural i social dels emigrants en les societats d'acollida.

Les diferències també evolucionen i es renoven. No s'ha de tenir por a perdre'n de velles per adquirir-ne de noves. La necessària obertura econòmica andorrana, que s'està realitzant avui, és el gran cavall de Troia de la globalització sense diferenciació en relació al nostre entorn immediat, i que és respecte al qual més necessitat tenim de diferenciació. Mantenint la qüestió de l'obertura només en l'economia, s'està actuant sobre les tres potes del tamboret en que es sosté, de manera indiferenciada.

Tant a nivell empresarial, com a nivell de l'exercici dels professionals lliberals com a nivell dels treballadors l'obertura econòmica s'està fent, en relació als nostres països veïns, de forma simètrica per suposada reciprocitat en els deures i en els drets. S'estan donant totes les facilitats possibles per encabir més empreses, més professionals lliberals i més treballadors.

Es creu, amb bona voluntat no ho dubto, que les quantitats de tot que s'obtindran amb l'obertura econòmica resoldran, en part o totalment, la situació actual que té bàsicament quatre problemes: adequar el nostre marc legal a les regles de joc internacionals per a poder operar en el mercat global tot i cercant obtenir nous avantatges i diferències respecte als nostres veïns, mantenint part dels existents; revisar i renovar el model econòmic andorrà actual i fer-lo més eficient i competitiu sense abandonar-lo a la seva sort; seduir als nostres veïns incorporant noves ofertes a través de nous productes i serveis capaços de generar o ampliar la demanda exterior; i reformular les característiques, mida i abast, de l'estat andorrà a les seves possibilitats actuals i futures.

S'aposta, novament, sobre la quantitat i no sobre la qualitat, quan el cicle de la quantitat (més de tot) està esgotat com a motor de canvi i de creació de nova riquesa per a poder permetre aconseguir nous llindars de desenvolupament. Amb més quantitat de tot, d'empreses, de professionals lliberals i de treballadors, segur que es genera riquesa, però no s'assoleixen noves fites de desenvolupament, sinó que fins i tot se'n poden perdre.

El nostre tamany com a país, com a territori, com a població, com a economia, com a estat, té unes clares limitacions en les seves possibilitats a nivell internacional. I això ha estat així, ho segueix sent i ho serà sempre. No voler-ho tenir present a més de ser-ne conscients, és no tocar de peus a terra. I no tocar de peus a terra implicar ser emportats pel vent.

El vent de la realitat que diu que no són comparables els estats de França, Espanya o Portugal amb Andorra. Ni a nivell d'empreses, ni a nivell de professionals lliberals, ni tampoc de treballadors. La reciprocitat és una quimera. De la mateixa manera que no sembla possible la lliure circulació de persones i no s'ha acceptat per Andorra, tampoc és possible la lliure circulació de treballadors amb aquests països, ni tampoc la resta de la Unió Europea, i igual pel que fa als professionals lliberals i les empreses. L'obertura econòmica s'ha de fer de forma asimètrica. I només en qualitat i no en quantitat. O es pot acceptar més del que ja hi ha, tenim o podem tenir indiscriminadament.

Això és abocar-nos plegats a la desaparició d'Andorra com a tal, la que coneixem i la que la majoria volem, un país diferent i diferenciat de la resta del seu entorn, amb els defectes propis de la petitesa però també amb les seves virtuts. Ser una plaça econòmica anònima global o internacional, indiferenciada, i que persegueix només el guany econòmic costi el que costi i on tot valgui, és incompatible amb ser un país on els andorrans ens hi puguem reconèixer. Créixer per créixer, fent-ho malament i amb pressa, no té cap gràcia ni vàlua, si pel camí perdem tot el que hem pogut construir en els darrers 80 anys.

Alguns semblen tenir molta pressa en esborrar el que moltes generacions d'andorrans, que ens han precedit han forjat amb els seus sacrificis i preservat amb la seva voluntat, no escoltant cants de sirena, ni sopars de duro. No tenen ni volen tenir memòria col·lectiva. I sembla que els guien altres somnis que no el d'Andorra que avança amb fermesa però també prudència.

El benestar econòmic dels darrers anys ha fet creure, a massa gent, que som comparables a tothom i a qualsevol, oblidant la nostra fragilitat i vulnerabilitat. Fins i tot a nivell institucional alguns es pensen que es poden lligar els gossos amb llonganisses. Sembla com si els polítics i ciutadans haguéssim perdut la mesura de les coses i de tot plegat. Perdem el temps en discussions estèrils. Donem importància a malentesos i sentit a les provocacions. Ens deixem perdre per foteses i vanitats que no són d'aquest món. Es vol posar el dret, de paper, davant del fet, possible i de sentit comú. Fem enquestes de tot, volem canviar-ho tot i profunditzem ben poc. Ens motiva i subleva el que passa al món i desconeixem, ens rellisca i no valorem el que passa a la vora.

Volem tenir-ho i ser-ho tot. I oblidem que viure és escollir i escollir és renunciar. Volem ser grans però som petits. Volem i dolem. I mentrestant no fem el que podem, el que tenim realment a l'abast. Volem la lluna i oblidem la pruna. Menjar poc i pair bé, deien els nostres pobres padrins. Lluitem per una mica més de qualitat en tot el que puguem i al nostre abast, i no per més quantitat en tot. La quantitat ja no toca, I la diferenciació continua tocant i ens tocarà sempre, si aspirem a continuar sent andorrans i no volem deixar de ser-ne. H

Arquitecte

Per a més informació consulti l'edició en paper.