• Podríem arribar a creure que el que ens passa obeeix a designis inescrutables

Foto: NOE

Hi ha dues coses que una persona acostuma a guardar com a secret: que no sap nedar o que no sap anar amb bicicleta. No sóc Michael Phelps però més o menys vaig fent a la piscina. Més complicat ho tinc circulant amb bicicleta però arribaria a fer el camí de les Pardines sense atropellar ningú i sense acabar el meu recorregut a dins del llac d'Engolasters. Això no obstant, durant alguns mesos, he amagat un secret que fins avui m'havia semblat inconfessable: que vaig pagar 25 euros per un quilo de sal, el condiment més antic del món. He d'aclarir que no és un producte qualsevol. Es tracta ni més ni menys que de sal de l'Himàlaia. És rosa i la publicitat assegura que està lliure de transgènics, no té química, és baixa en iode, no està irradiada i és kosher (apta per als jueus, inclosos els hassidics) i halal (apta per als musulmans). Estava tan embalat amb aquesta adquisició que havia fet abstracció de la química, del iode i de la irradiació. Perquè una sal que s'ha collit a més de 4.000 metres d'altura, ha rebut un alt grau de radiació del sol -tret que estigui en una mina-, ha de tenir clorur de sodi i polihalites que són sulfats de calci, potassi i magnesi, a més de compostos químics. Sense oblidar que sempre ens han recomanat, i més als que vivim al Pirineu, el consum de sal iodada per evitar l'hipertiroïdisme, i que la sal no pot ser transgènica perquè és un mineral, i els minerals, fins ara, no tenen material genètic, tret que una piulada al twitter de Sergio Ramos demostri el contrari. Però això no és res comparat amb l'elixir de vida i font de joventut que havia de ser aquesta sal rosa de l'Himàlaia, que també s'utilitza en línies cosmètiques i en làmpades ionitzades per purificar l'aire i neutralitzar els ions nocius de teles, mòbils i electrodomèstics. A més, regula l'aigua corporal, actua com a hipnòtic i antihistamínic, equilibra el nivell de sucre a la sang i evita l'aparició de varius.

Aquest top dels productes de salut alternatius m'havia de permetre enfrontar-me, amb garanties d'èxit, a un atracador lituà armat amb una pistola de plàstic que es trasllada amb taxi, continuar vivint en l'únic país d'Europa amb sis anys consecutius de recessió, sobreviure a les portades de La Razón i gaudir d'una salut òptima quan la Terra deixi de ser habitable d'aquí a uns 1.750 milions d'anys; quan Guadalajara també s'hagi independitzat d'Espanya i el seu rei hagi patit l'operació número 731 del maluc tot i que en cap moment no s'hagi plantejat l'abdicació. S'havien d'acabar els cereals choco krispis per a l'esmorzar dels nens. Un bona llesca de pa amb oli, tomàquet i sal rosa de l'Himàlaia i a aquell nen o nena, l'home del sac li semblaria un panoli pringat i el llop ferotge, un gos faldiller passejant per la peatonalitzada avinguda Carlemany en companyia de Belén Esteban. I això que fa temps que el màrqueting posa al mercat sals sofisticades per a sibarites com la mallorquina d'Es Trenc, la maldon, la gris, la negra, la uni ni houseki la cèltica, la de bambú coreana, la danesa, la portuguesa del Rio Maior o l'alacea, que ve de Hawai i que ha de ser el condiment ideal per a plats exòtics d'aquell indret com el porc Kalina o la cecina hawaiana. Fins ara el súmmum era la fleur de sel de Camargue que oferia el detall de portar a la tapa de l'envàs, el nom de la persona que l'havia recollit. Així, si et trobaves una pedra sempre podies enviar-li un pinxo de la Falange Alianza Nacional armat d'un esprai de gas pebre.

El descobriment de la sal rosa de l'Himàlaia recol·lectada, segons el fulletó informatiu, a la província del Panjab, al Pakistan havia de ser, per a mi, més apassionant i productiva que la confirmació que els escarabats piloters fan servir la Via Làctia i no la catalana per orientar-se de nit o que els ratolins, que han estat objecte d'un transplantament de cor i escolten La traviata de Verdi, viuen més que els que no l'escolten. Així que la relació entre la sal rosa i jo semblava tan duradora com la d'Ana Belén i Víctor Manuel i molt estable, fins que vaig escoltar el ministre espanyol Luis de Guindos explicant que la dona de Lot es va convertir en estàtua de sal per mirar enrere. Agraeixo que un alt responsable d'economia faci referència a La Bíblia i que no sigui al Llibre de l'Apocalipsi. Però agraeixo sobretot que no em recomani una lectura aprofundida del Llibre de Lot, perquè podria arribar a creure que el que ens passa, és conseqüència de designis inescrutables, com els divins. Perquè jo ja sé qui és la culpable. I no ho són els banquers, els polítics, la justícia o els economistes. La culpa és la de la sal rosa de l'Himàlaia. Si la dona de Lot va mirar enrere, a mi se'm va ocórrer mirar a internet coses sobre aquest condiment. A la pàgina web de Linda Brockman, que és tota una referència gastronòmica, escriu que una part de la sal rosa de l'Himàlaia prové d'una mina de Polònia. Em vaig quedar com una estàtua. De sal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.