Foto: il·lustració de jordi casamajor

Potser hi ha Déu: potser hi ha sentit darrera d'aquest món on la vida encara guanya a la mort i els moments de tranquil·litat encara són més freqüents, més nombrosos que les estones de patiment. Si és així, les religions són distintes maneres d'entendre l'ocult sentit del món, d'entendre la veritat, la bondat i la bellesa a l'univers conegut i desconegut.

Diversos pensadors, des del suposadament alegre grec Demòcrit fins a Leibnitz, home difícil i jugador obsessionat, amic del tsar de Rússia Pere el Gran i enemic de Spinoza, han postulat que l'ésser humà representa tot l'univers a escala. Potser qualsevol ésser viu és tot l'univers a l'escala: els elefants i les mosques, els rucs i les panteres, les gambes i les marmotes. I naturalment, les plantes: plantes enormes i plantes petites, arbres solitaris i els que formen part dels boscos, crescuts al mig d'una plana i cultivats en safata.

Fa dos mil anys, els monjos taoistes, adeptes de la moderació, la compassió i la humilitat, van començar a cultivar els bonsais com a objectes de culte, un pont preciós i fràgil entre el diví i l'humà, el cel i la terra. Els taoistes eren gent curiosa: estaven fascinats pel concepte del buit ja que és el lloc on es generen les coses i no reconeixien la superioritat del plaer sobre el patiment. Van ser els pioners de la idea que el món és una muntanya dinàmica en la qual la solana i l'obaga estan en constant transformació i lluita. No poden existir l'una sense l'altra: es consumeixen i es generen mútuament.

La solana amb un xic d'ombra; l'obaga amb petits reflexos del sol. La solana, el yang: la muntanya sonora, calorosa, àrida. L'obaga, l'yin: la muntanya del silenci, de la frescor, font de la calma. Així, el bonsai havia de ser necessàriament un arbre d'alta muntanya i conservar les formes curiosos de la lluita amb el clima advers. Un arbre sense paisatge que viu els mateixos anys que els arbres de la seva mateixa espècie, però es manté petit podant-li les branques i arrels. Tot i que les arrels de la tradició del bonsai són xineses, nosaltres, quan pensem en l'art del bonsai, invariablement l'associem amb la cultura japonesa.

Hi ha distintes versions del començament de la tradició del bonsai al Japó. Una d'elles diu que l'any 1644, el mateix any quan René Descartes, després d'una joventut plena de viatges i batalles amb alguna que altra severa depressió pel mig, als 48 anys d'edat proclamava que un ésser que dubta de la seva existència no pot ser un miratge, ja que ha d'existir per poder-ne dubtar («cogito ergo sum» –deia– «dubto, per tant existeixo»), un funcionari xinés fugit de la dominació manxú va portar la seva col·lecció d'arbres petits a Japó i així va iniciar la fascinació de la cort japonesa amb aquest passatemps artístic.

Altres versions asseguren que els japonesos havien demostrat un especial interès pels paisatges en miniatura des de l'època immemorial. Els japonesos sempre havien professat que la forma i l'estil dels arbres necessiten atenció i cura per part dels éssers humans per esdevenir veritablement commovedors.

Ara bé, no hi ha dubte que és el segle XVII quan apareixen les històries dels jardiners dels samurais que es suïciden quan la gent inconscient insulta els seus bonsais preferits, quan es planten els bonsais més antics que han sobreviscut fins el dia d'avui. Un d'aquests, el bonsai de la col·lecció del Palau Imperial de Tokio, està catalogat a la llista dels tresors nacionals de Japó.

Per a més informació consulti l'edició en paper.