Foto:

Del llibre L'Espanya que vaig somiar, de Fernando Álvarez de Miranda, primer president del Congrés enllumenat al nou temps democràtic ( primavera de 1977 ), em quedo amb una suggerent idea que considero molt rellevant en l'aproximació als fets que van determinar el trànsit de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària : les persones influir més que les institucions . Afortunadament, donades les circumstàncies, a la meva manera de veure. Tant en el terreny polític com en l'econòmic i el social. Entre altres coses, en aquest llibre d'aparició immediata escriu Álvarez de Miranda, president d'aquelles Corts constituents (77-79), que «els Pactes de la Moncloa no es van gestar ni es van discutir a les Corts, sinó en el propi palau presidencial. Entraven al Congrés elaborats i tancats, com una cosa absolutament decidida i el mateix va passar amb tots els projectes d'estatuts pre-autonòmics, que arribaven cuinats a les Corts». Per a una persona de conviccions liberals a l'europea, com ja ho era en aquell temps l'autor del llibre, s'entén el to crític del seu diagnòstic. És més, arriba a personalitzar en l'aleshores president del Govern una certa aversió al control parlamentari. Fins i tot busca les raons d'aquest tarannà en l'afany d'Adolfo Suárez per evitar que la Cambra no reprovés la seva intenció política d'encaixar al rei , Joan Carles, per la via de la « instauració « i no de la «restauració». El relat és correcte. Afortunadament, insisteixo, perquè en la volàtil situació d'aquells mesos, (la reforma pactada, res de «ruptura», ja saben) l'entrada de don Joan de Borbó hagués causat mals majors. Està clar que la gran tasca era recuperar les llibertats i implantar una democràcia duradora. Ningú ignora que l'estirp biogràfica de Joan Carles i del propi Suárez era franquista. I la seva procedència franquista és la que els habilitava per obrir per dins les portes del règim i permetre que una allau de demòcrates canviés el mobiliari institucional sense necessitat d'una prèvia voladura de l'edifici.

Un cop més, olé per Adolfo Suárez, que va aparcar el problema dinàstic, entre d'altres, i es va empassar els gripaus que li servien cada matí els franquistes, per traïdor, i els demòcrates per franquista, per posar els fonaments segurs per a la recuperació de les llibertats.

Per a més informació consulti l'edició en paper.