• És un tret característic andorrà: les concòrdies, els pareatges, la divisa, els tractes de paraula...

Si hi ha un símbol per excel·lència, que uneix a tots els andorrans, més antic que els Pareatges i segurament, més remot encara i que relliga l'andorranitat amb la transcendència i l'espiritualitat, no hi ha cap dubte de que parlem de Nostra Senyora de Meritxell; de la Verge, de la Mare de Déu i també de la Maternitat i Santuari fixats en l'imaginari andorrà, al llarg de la seva història. Si l'antiga talla romànica data del segle XII, desapareguda en l'incendi de 1972, tenia o no precedents més antics en cultes romans, com algunes Matres que van precedir per ser algunes Mare de Déu cerdanes, o fins i tot anteriors, no ho sabem i ho haurem de deixar per als historiadors i arqueòlegs. En tot cas el poble de Meritxell ja surt mencionat (Merechel) a nivell escrit en la concòrdia signada l'any 1176 entre 383 caps de casa andorrans i el bisbe d'Urgell Arnau de Preixens (Riera, 1988). I el nom es considera un diminutiu de Mereig que ve del llatí amb el significat de migdia o solà (Anglada, 1993).

Significativament la Verge està coronada i l'infant Jesús no n'està, a l'igual que les Mare de Déu veïnes d'Odelló, Planés, Saneja, Serdinyà i Núria (Delcor, 1970). I diferentment a les de Santa Coloma i Canòlich, en que la Mare de Déu i l'infant estan ambdós coronats.

Els goigs de la talla romànica més antics que es coneixen són de 1961. Els més antics dels segles XVIII, XIX i XX corresponen, en versions de text diferent, a la talla gòtica que va substituir a la romànica durant uns quatre-cents anys (entre els segles XVI i XX). Ni aquests canvis, ni els dos darrers de la còpia de la talla romànica fets entre 1972 i avui, no han modificat , ni n'han reduït l'alta estima, veneració i identificació del poble andorrà.

L'any 1873 el Consell General la va declarar Patrona de les Valls confirmant-se pel Papa Pius X el 1914, a demanda del Bisbe i copríncep Joan Benlloch i Vivó.

El 1914 el Consell General va establir que el 8 de setembre, festa de Nostra Senyora de Meritxell, fos la Festa Nacional. L'any vinent en farà cent anys.

I el 1921, es va aprovar, en temps del Papa Benet XV, pel Cardenal Rafael Mery de Val, arxiprest de la basílica de St. Pere del Vaticà la coronació de la Mare de Déu del Santuari de Meritxell, a demanda del Bisbe i copríncep Justí Guitart i Vilardebó, posant-li la corona canònica el Cardenal Francesc Vidal i Barraquer, el mateix any. (Baraut, 1998).

Una doble coronació per a Nostra Senyora de Meritxell i una primera coronació per a l'Infant Jesús.

Però si hi ha una característica destacable, que distingeix Nostra Senyora de Meritxell de totes les Mare de Déu romàniques conegudes és el gest de mà estesa que té, a través de l'extremitat dreta, molt més grossa que l'esquerra que es plega per a protegir l'Infant Jesús. Una mà estesa que s'avança clarament endavant, oferint-se, sobrepassant el cos de l'Infant Jesús.

Una mà estesa amb uns dits estirats enfront i únicament separats els dos de dalt dels tres de baix per a adquirir un posat més d'oferiment, amb l'aproximació lleugera dels dos dits superiors.

Una mà dreta estesa amb senzillesa i humilitat, que s'estén per sota de la que estén el seu Fill, i de Déu. Sí.

Perquè l'Infant Jesús també ofereix la mà estesa, la dreta, situada més endarrerida però per sobre de la mà de la seva Mare. Dos mans esteses, dretes, més grosses i sortides que les altres corresponents mans esquerres.

Mans esteses que es mostren en un oferiment clar d'ajut i suport, tot i que també de benedicció, perquè es troben inclinades, la de l'Infant Jesús cap al costat dret i la de la Mare de Déu cap avall. I si pot quedar algun dubte d'aquest gest de mà estesa en l'Infant aquest es troba, en l'original romànic, en el cap, el coll i la part alta de l'espatlla, inclinats endavant.

Les fotografies de Plandolit, Zerkowitz i Dieuzaide, de primers del segle XX, són il·lustratives d'aquest gest.

El missatge que, al llarg del temps i de la nostra història, com a andorrans, ens ofereix el nostre símbol per excel·lència, i no es cansa de mostrar-nos, és el de MÀ ESTESA.

Una mare que va amb esclops de fusta i un nen que va descalç, ens ofereixen la mà estesa, amb l'esbós d'un somriure serè i una mirada profunda i responsable.

Mans esteses i mirades penetrants, directes, interessades i ofertes als qui s'atansen.

Poques Mare de Déu són tan explícites i contundents.

Segurament perquè els andorrans n'hem estat, n'estem i n'estarem sempre necessitats, d'ajut i de suport. I d'aquí que ens calgui, per tirar endavant, la solidaritat.

Avui més que mai hem de tenir presents els nostres símbols i què ens volen dir.

Mà estesa, oferint el que tenim, poc o molt, és el missatge o el lema permanent que ens transmet la nostra «Reina i senyora», en paraules de Mn. Cinto Verdaguer, Nostra Senyora de Meritxell. Mà estesa amb els altres. Amb els que tenim al costat, els de la vora, i els de més lluny. Mà estesa amb nosaltres mateixos.

Però sempre, mà estesa.

La mà estesa és un tret característic andorrà: les concòrdies, els pareatges, la divisa, els tractes de paraula, els veïns, els veïnats, els quarts, els comuns, els consells, els privilegis, les assemblees magnes, les consòrcies, les mútues, els encants, els centres, les societats, els clubs, les federacions ...

Andorra, el nostre país, s'ha fet a partir de la mà estesa dels uns amb els altres. El nostre passat s'ha sustentat en la unió.

El nostre present, si volem tenir futur, passa per tenir la mà estesa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.