Hauríem de poder portar els poders i contrapoders debatuts a la Universitat d'estiu al parlament. Ja la setmana passada comentava com hi ha certes decisions que no s'entenen encara que te les motivin. Sens dubte que quan darrera una decisió hi ha el pes de la democràcia, aquesta decisió, encara que no s'accepti, és acceptada per la majoria de la població.

En aquest sentit, en el pla internacional, sóc del parer de què el món no hauria de deixar sense efecte l'ús de gas sarín com a arma de destrucció massiva a la guerra civil de Síria. Com deia Barack Obama, és la credibilitat de la comunitat internacional la que està en dubte, perquè la línia vermella la vàrem establir el 1992, en el Conveni sobre la prohibició del desenvolupament, la producció, l'emmagatzematge i la utilització d'armes químiques i sobre la seva destrucció.

El nostre país va adherir-se el 2003, i financem un 0,004% del pressupost de l'Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPAQ).

Però les coses no són fàcils de decidir, es necessita temps, dades i agrupar voluntats divergents. D'aquí la importància dels parlaments. Aquesta crec que està sent la veritable diferència entre l'Iraq del 2003 i la Síria del 2013. Els parlaments demanen informació, avaluen, controlen i donen suport al Govern, o no.

El bo que tenen els parlaments és que quan aquest dictamina, el Govern s'ha de fer seva la voluntat dels parlamentaris, encara que no hi estigui d'acord. Així s'ha vist aquesta setmana al Regne Unit.

En un article d'El País d'aquesta setmana, es reflexiona com el president espanyol, Mariano Rajoy, mai hauria perdut al parlament una votació com la que va perdre el primer ministre David Cameron del Regne Unit a la Cambra dels Comuns, a la proposta d'una acció armada a Síria.

La diferència entre els dos parlaments és enorme. Tal com explica un catedràtic de ciència política de la Universitat Autònoma de Madrid, a Espanya la circumscripció provincial, el sistema proporcional i el fet de què les llistes, tancades i bloquejades (on els ciutadans no poden elaborar ni alterar l'ordre dels seus noms), les elaboren els partits, provocant que gran part dels electors desconeguin els noms de la butlleta votada.

A Andorra, per dir que passa exactament el mateix, tampoc cal ser catedràtic. D'aquí la importància de la iniciativa legislativa popular per modificar la llei del sistema electoral per les llistes obertes. Les propostes legislatives tan difícils com impopulars que s'estan entrant a tràmit parlamentari tindrien major validesa en una cambra parlamentària sorgida per consellers individualment responsables del seu vot.

D'adoptar aquest sistema, molts problemes i maldecaps interns que tenen els partits per mantenir-se units per afrontar les properes eleccions, les solucionarien els mateixos ciutadans amb el seu bolígraf.

Per a més informació consulti l'edició en paper.