Ares és un petit poble costaner del nord de Galícia d'uns 6.000 habitants. En aquest moment té a la venda ¡uns 800 habitatges nous! I no s'acaba aquí el seu particular disbarat econòmic: segurament hi ha 300 propietaris –o més– encantats de desprendre's d'altres tants habitatges usats. En Ares no queda un sol promotor, s'han anat tots o s'han quedat a l'atur, arruïnats. Tots els pisos i xalets en venda estan en mans dels bancs. Ares no és una anècdota a Espanya. El país està ple de milers d'Ares, de milions de pisos, xalets, garatges i baixos en venda. Lluny d'acabar el problema, la crisi del totxo segueix marcant i condicionant el rumb del país, mentre van passant els mesos i els anys i Espanya no troba un sector que tiri, de veritat, de la seva economia, per la qual cosa es limita a abaratir per exportar més i atraure més turistes.

Els grans països –i Espanya se suposa que ho és i vol seguir sent-ho– tenen models econòmics basats en la indústria que complementen amb serveis i altres activitats. Però cap gran potència viu i/o depèn del turisme ni de fer devaluacions internes, ja siguin monetàries o salarials, que l'ajudin a exportar. Tots els grans països tenen mercats interns importants, una ampla classe mitjana, taxes d'atur inferiors al 10% i ocupació per als seus joves. Qualsevol altre model ens situa en països emergents o en països turístics, quan no en paradisos fiscals. Espanya ha de fer-ho veure, com més aviat. La capacitat exportadora i el recuperat sector turístic representen l'única bona nova de l'economia espanyola, la qual cosa està molt bé, però no és suficient. Una, perquè la millora del saldo comercial amaga la caiguda de les importacions, i dos, perquè el que necessita Espanya és omplir el buit de la construcció, no només en termes d'aportació al Producte Interior Brut (PIB), sinó d'ocupació.

Per a més informació consulti l'edició en paper.