No estic molt segur si ha estat una corresponsal a Egipte o a Brussel · les, dóna igual. El cas és que explicant el que pretén Europa, afirmava el desig de la Unió que Egipte complís el full de ruta i «tornés a la democràcia». ¿Tornés? Aquesta és la qüestió que els occidentals no acabem d'entendre i així ens va: no es pot tornar a on mai s'ha estat ni es pot imposar una democràcia a cop de bombardeig. Sobren els exemples i no hi ha més que contemplar el panorama de l'Iraq o de l'Afganistan on perden la vida ara més gent que durant l'absurda pretensió a la qual em referia abans: imposar la democràcia –la nostra democràcia– per la força. Fa por buscar dades fiables sobre el nombre de morts en aquests països després de l'intent d'una democratització impossible.

Està passant a Síria i a Egipte, la història es repeteix. I mentre tots allí maten i moren, aquí ens reunim i parlem i fem bells comunicats exigint «la volta» a la democràcia que mai va existir i sempre que es tracti de països que estan en la nostra òrbita, donarem suport als colpistes o als colpejats, segons ens vagi. A veure quan arriba el dia en què Brussel·les o el govern dels EUA exigeixen als Emirats Àrabs, per exemple, no ja una democràcia sinó l'elemental igualtat proclamada i beneïda en els Drets Humans.

La democràcia no s'imposa des de la força com no s'imposa la fe, a la democràcia s'arriba pas a pas quan mai s'ha tingut. Si alguna cosa cal reconèixer a les esglésies –inclosa la Catòlica– és que des de fa temps els seus missioners es preocupen molt més de salvar els cossos de la malaltia i de la fam, de l'esclavitud de la pobresa i l'analfabetisme, que de salvar les ànimes. Per aquí cal començar, d'això es tracta i fins que això no s'aconsegueixi, serà impossible l'espectacle de les urnes. Impossible o fictici, que tan dóna.

I en el món àrab ens trobem amb dos problemes afegits: la seva pròpia estructura tribal i per ara irreconciliable, i l'absoluta subordinació d'una possible legislació a la religió que s'ha fet cada vegada més fort i més extremista. ¿Què fer? Jo no tinc la resposta però sí descarto les dues que fins ara s'han intentat: ni la guerra soluciona res –al contrari– ni el bonisme d'una aliança de civilitzacions és possible.

Imagino que caldria començar des de baix, venent llapis i vacunes en lloc d'armes i convencent als que manen en aquests països –i hi ha moltes formes de convèncer sense vèncer– que és millor invertir en escoles i hospitals que en palaus horteres i programes nuclears . I si cal recórrer a no admetre comptes milionaris de dictadors corruptes, doncs caldrà fer-ho. La pregunta no és si els governs estan disposats a semblant cosa sinó, més aviat, si les multinacionals es decideixen a col·laborar, incloses les que fabriquen armes i les que guarden diners tenyits de sang.

Per a més informació consulti l'edició en paper.