Gibraltar és part d'Espanya, i de l'Imperi Britànic, i del món, però com pertànyer, el que es diu pertànyer, pertany als qui l'habiten, i aquí és on alguns punxen en os. No és que no ens vulguin els gibraltarenys, doncs pocs són els que no tenen parella, o família, o negocis, o casa en territori espanyol, i menys els que no parlen la nostra llengua i els que no s'han criat escoltant música andalusa, flamenc i cobla, a la ràdio o de llavis dels linenses que treballen al Penyal. Albert Hammond, planet emèrit, es va criar així, i quan es va avorrir del seu pop edulcorat, amb què va començar a triomfar en les matinals del Price de Madrid, va dedicar a la maduresa el seu millor treball a la cobla andalusa de la que va mamar de noi. No és que no ens vulguin, és que els agrada ser qui són, ser com són i viure al seu aire, una mica british certament, en aquesta mola rocosa a les coves resistir no se sap com els últims Neandertals.

Una altra cosa és, sens dubte, que la protecció que li dispensa el Regne Unit, l'antiga metròpoli i no tan antiga, distorsioni el seu tracte amb Espanya, que no hi ha cap raó, independentment de la bandera que onegi al seu castell moro, perquè no sigui d'allò més amigable i fluida. Aquesta protecció, i no el natural pacífic dels gibraltarenys, és la que empeny a la Roca a ser alguna cosa pirata, a passar-se de vegades alguns pobles i a donar mossegades a la franja neutral, a la badia o el mar obert de llevant directament. En moments com aquest, d'aguda debilitat política i econòmica de l'Estat espanyol, aquesta tutela del Regne Unit, que ens va donar més d'una mà per expulsar Napoleó quan estava més d'un segle gaudint de la propietat de la Roca perquè li havia regalat el primer Borbó, inflama a Picardo, que com a únic talent polític sembla reduir-se a provocar «l'enemic», cosa que al nacionalisme, a qualsevol nacionalisme, procura, segons sembla, alguna rendibilitat.

Perquè Gibraltar sigui d'Espanya no calen les amenaces ni els desafiaments falsos de cap govern espanyol en hores baixes i necessitat, també, d'un enemic exterior: ho és. També ho és, per molt que ens fastiguegi, d'Anglaterra. I del món. Però és la casa, propietat per tant, dels gibraltarenys. Que Picardo retiri els ominosos blocs de formigó, i Fernández els «controls exhaustius» de la frontera, i deixin la gent en pau.

Per a més informació consulti l'edició en paper.