• ¿Què en poden suggerir doncs aquestes velles i vetustes portes de les tradicionals cases andorranes?

Foto: EL PERIÒDIC

Hi ha portes de moltes menes: la del cel, la de casa, la de l'era, la de l'església... una infinitat, totes es poden tancar i obrir, sinó no serien una porta, totes menys les portes de la mort en les que val més ni entrar-hi. Els derivats: portell, portal, porticó, són com una barrera mòbil separadora i a l'hora un nexe entre l'interior i l'exterior de l'espai, si fa no fa com la teoria homònima del gran Gaston Bachelar, que obrí les portes a tants artistes cercadors del no visible.

Sentim dir: tal assumpte el tractarem de portes endins, o, a portes obertes, també podem sentir: se m'han tancat totes les portes, a fulano li tinc la porta barrada, en aquesta casa hi trobarà sempre la porta oberta, o al contrari, et fotré la porta pels morros. En aquestes petites frases positives o negatives, la paraula porta és la clau, té poder de suggestió.

Les portes solen ser de fusta, les d'acer i ferralla són una altra cosa encara que també poden suggerir especulacions interpretatives del que hi pot haver al costat ocult: veiem una porta metàl·lica d'aspecte massís, al davant hi té un gros volant acompanyat d'un disc xifrat, de seguit ens imaginem que es tracta de la porta blindada d'una caixa forta que potser conté qui sap quin secret valuós, tot plegat un trompe oeil mental. Tornem a les nostres portes de noble fusta. Bé, aquí no li ha passat en veure una porta d'una casa de preguntar-se: «¿Què hi ha a l'altra banda? ¿Qui hi deu viure? ¿Si la traspasso, aquest mirall de fusta em durà al país de l'Alícia?»

Què en poden suggerir doncs aquestes velles i vetustes portes de les tradicionals cases andorranes, que per cert, de dia no solien estar mai tancades, clavades en dèiem, per traspassar-les sols calia empènyer-les i al fer-ho era de bona educació de dir: A Maria!

La construcció d'aquestes portes segueix sempre una mateixa tècnica, senzilla, pràctica, i de bon resultat, en donen fe els centennis d'anys que han arribat a superar, entre elles les diferenciacions que hi puguin haver degut a l'estatuts dels propietàries, són de matís més que no pas de particularitats distanciadores. Són fetes pels fusters locals en fusta de pi negre de solana tallat en lluna vella –en trobareu ben porques de cucades. El fuster preparava un costellam de cabrions segons l'amplada del bastiment del dintell, si era molt ample en preparava per a dues fulles de porta, damunt d'aquest costellam hi emplaçava una sèrie de posts en vertical ajuntades en mainell i les clavava –si la porta era per a una dependència de la casa, com per exemple l'era, les posts no calia ni que fossin tan gruixudes ni fer-hi mainell i engaltant-les de cantó i clavar-les n'hi havia prou. Acabada la porta de clavar, amb aquells claus tan ferms, els reblava pel darrera del costellam i procedida a col·locar els golfos, el pany i si calia el forrellat.

En algunes portes, com en la de la Ca la Vall, les parts externes de la porta són ornades amb motllures sobreposades, fixades amb claus més petits. La porta que reprodueix la il·lustració és d'aquest tipus, també hi ha exemplars notables decorats amb la talla característica de l'art popular com la porta de l'església de Sant Esteve de Bixissari.

Arribats aquí tanquem aquesta curta sèrie d'escrits sobre els treballs dels vells artesans, els atuells agrícoles, ramaders, casolans i les eines; beneides eines.

Els dibuixos que acompanyen l'escrit reprodueixen peces pertanyents a la col·lecció d'art popular de l'autor. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.