• La neutralitat es demostra en l'equilibri de les institucions, començant per la figura dels Coprínceps

Foto: NOE

El caràcter murri o l'encertada i amotllada expressió «fer l'andorrà» és el setè concepte que s'incorpora en el lloc de memòria que és Andorra. El diccionari d'en Labèrnia mencionat té l'expressió amb entrada pròpia i la defineix com a «fer lo desentés quant no vol convenir en lo ques proposa y demana».

I ja al 1748 l'Antoni Fiter i Rosell en el Manual Digest i en la seva màxima 28 el defineix com «tolerar alguna cosa, y fer del desentés afi de evitar algun gran dany, o lograr algun profit». En el seu comentari diu «... fer del ciego, mut, y sort, ... Fer enfin del Andorrà (com se sol dir per tota Cataluña per expressar la taciturnitat y prudencia) per lograr sa honesta combeniencia, perque de lo contrari, si nos quelas cosas fossen contra la honestedat, y be publich, se segueixen a vegadas deplorables consequencias».

La vuitena condició que defineix el nostre país com a lloc de memòria és la neutralitat. Esperit existent des de sempre i que s'incorpora de manera escrita en els Pareatges signats entre els dos consenyors, el Bisbe d'Urgell i el Comte de Foix, el 1278 i és la primera carta constituent de l'Andorra esdevinguda mite o lloc de memòria. Neutralitat que impregna la manera de ser pròpia dels andorrans i que es troba en la base per tal de poder reclamar i justificar la seva voluntat de ser pròpiament diferents políticament. Neutralitat que ha estat viscuda activament en els darrers segles en esdevenir la terra andorrana un lloc d'acollida pels exiliats polítics i econòmics dels diferents bàndols en els desastres i les guerres de França, d'Espanya, entre els dos països, o mundials. Neutralitat que es mostra en l'equilibri de les institucions, començant per la figura dels Coprínceps, amb orígens tant remots i distants com ben compensats, nord i sud, laic i eclesiàstic...

Aquesta realitat ha estat tractada abastament per Antoni Fiter i Rosell en el Manual Digest. I modernament s'ha transformat el concepte pel de l'equilibri i no és el mateix. El concepte de neutralitat és molt més ampli i contundent. L'equilibri n'és un petit matís. Les emissions radiofòniques des d'Andorra durant el segle XX en castellà, francès i català han estat paradigma d'aquesta neutralitat, sovint problemàtica o forçada.

La sobirania és la novena fita que consolida el lloc de memòria que ha esdevingut Andorra. La voluntat de ser independents ha conduït finalment a aprovar la constitució escrita de 1993 que defineix Andorra com a Estat independent de dret, democràtic i social. I ser acollits en l'esfera internacional com a membre de ple dret en l'organització de les Nacions Unides; fent-se el primer discurs en aquest nivell internacional en català, llengua compartida pels nostres veïns del sud i part del nord.

Amb aquesta darrera qualitat el lloc de memòria d'Andorra ha esdevingut mite per als catalans. Es pot fins i tot dir que l'andorranitat ha passat a constituir la quinta essència de la catalanitat en la imaginació col·lectiva de molts d'ells. Mireu sinó que n'han dit tres grandiosos escriptors del segle XX catalans.

En Josep Pla va escriure el 1973 «Andorra és un país que representa la superproducció mental de la pagesia catalana ... A Andorra hi ha hagut un lligam entre l'autoritat i la llibertat ... la característica més profunda d'aquestes Valls que és una fabulosa capacitat de supervivència personal i col·lectiva .... I aquesta fou la immensa sort d'Andorra, haver pogut mantenir la propietat comunal, que és l'origen de la seva cohesió i de la seva supervivència ...». (De l'Empordanet a Andorra de Josep Pla, 1959).

En Salvador Espriu el 1975 va dir, «estimo i admiro Andorra. Nosaltres els catalans hem d'aprendre molt del vostre petit País. I els hem d'ajudar. I respectar ... Andorra és un miracle que cal conservar». I va escriure el 1976, «quan era un noi, no atesa l'adolescència, fa més de mig segle, ja em sentia fascinat per Andorra, aleshores remotíssima .... Andorra, de toponímia antiquíssima. Andorra, la dels ponts o passos per on bufa el vent, el més alt país del ferro. Andorra, estable en les seves institucions, gelosa de la seva secular independència, Estat sobirà que en tantes coses fonamentals ens alliçona. Els emmirallem en el seu passat, envegem l'empenta del seu progrés, ens meravellem davant la seva incalculable, múltiple, civilitzada bellesa». I el 1983 escrivia, «encara que no sóc andorrà, m'en sento. Una col·lectivitat d'una tradició tan antiga i noble com és l'andorrana ha de respectar el record del seu pretèrit i s'ha de mantenir fidel a la seva memòria. Si ho acompleix, entendrà, en premi, més bé el present i projectarà amb més lucidesa i eficàcia el seu futur ... Perquè Andorra sigui per sempre aquest rar prodigi, gairebé un miracle, que ha estat a través dels segles i que és ara, immutable en la seva bellesa, que cal preservar, i envejable en la seva prosperitat, aconseguida gràcies al treball, als desvetllaments i a l'essencial unió dels andorrans». Deixant escrit el 1984, «em complauria molt tenir la ciutadania honorària andorrana. Aquest seria el més gran honor que se m'ha fet mai ...». (Salvador i Espriu i Andorra d'Antoni Morell, 1986).

Miquel Martí i Pol va escriure el 1982, «squest monstre que creix i que en créixer es devora / també és Andorra ... / ... jo estimo molt Andorra, / l'Andorra que conec amb tots els seus defectes, / que mai no assolirà la perfecció suprema, / però es perfà, tenaç ... Estimo molt Andorra, / estimo el monstre, el pop, el griu que meravella, / l'Andorra de les fondes, solemnes placideses, / i la del foll taüt, sempre desmesurada. / Proclamo aquest amor, a més, amb veu ben clara: / vull que sigui la deixa que faig a aquesta terra / que per a mi ha estat sempre una segona pàtria. / ... Si dic Andorra, dic / tot el que me'n separa. / ... Amb tu retorno a Andorra, / amb tu que saps quins són els records que m'hi porten / Retorno a Andorra amb tu pels camins del poema / i ens fa escorta el vent i tot de veus llunyanes / que els anys han convertit en ressò de les nostres. / ... torno a Andorra pels vells viaranys del poema / mentre onegen grandalles a les prades més altes. / ... Des d'aquest dens silenci penso Andorra. / ... Penso Andorra en silenci / des d'aquest ara estricte que no em deixa / ni espai per a l'enyor, ni per al somni. / Tot jo pendent d'aquella melodia / que escolto amb aplicada i greu tendresa / ara que sé que està a punt d'acabar-se / penso Andorra en silenci ... / Així em vull i així em veig, i ara, en silenci, / mentre un vent de dissort em fueteja / la carn i el sentiment, amb els ulls fits / al bell cor de la tarda, penso Andorra». (Andorra, postals i altres poemes de Miquel Martí i Pol, 1989).

Els requisits d'un lloc de memòria són un inconscient general del lloc, un conscient local, una percepció exterior i continuïtat, una transformació i una projecció en el temps. Els llocs de memòria estan al servei de les identitats i com a tals en són els millors indicadors. I les identitats, no ho oblidem comporten amb elles uns espais i uns paisatges.

Per a més informació consulti l'edició en paper.