• Des del distanciament es pot construir un lloc de memòria sobre un país, des de dins és més complicat

Foto: NOE

Parlar d'Andorra com a lloc de memòria obliga a fer-ho, substancialment, des de l'òptica dels veïns, o dels que no són d'Andorra o simplement dels que sent-ne, en són fora. És així, des del distanciament, com es pot construir millor un lloc de memòria sobre un país sencer o territori específic i en aquest cas, avui, un estat reconegut internacionalment i que eixampla l'àmbit de població sobre el qual construir la memòria. Des de dins estant, és molt més complicat, i a l'inversa, parlar dels nostres veïns i del seu territori en conjunt, com a lloc de memòria per als andorrans, esdevé igualment més complex per l'escassetat de relats sobre la qüestió i les dificultats per destriar-los fent-ne part de la seva elaboració.

La generació o construcció d'un lloc de memòria és fruit de diferents circumstàncies, conscients i inconscients, interessades pels de dins i també pels de fora, i es poden esquematitzar en una sèrie d'etapes o punts que es van succeint amb el pas del temps o no, o apareixen alhora, i dels quals se'n perceben, a nivell general, només uns, els més indicatius i que serveixen o contenen la resta, a modus de destil·lació. Aquestes fites, que es van succeint i concretant al lloc de memòria, es sobreposen finalment, i la darrera acostuma a tapar les primeres. Elaborades a fora i a dins finalment es fonen i es perfilen independents.

En el cas d'Andorra es poden citar nou conceptes que participen en la construcció d'aquest lloc de memòria en l'imaginari col·lectiu propi i de l'entorn més proper. I aquest lloc de memòria s'ha anat forjant almenys en els darrers 2.150 anys. La primera referència històrica escrita que menciona els andorrans la dóna Polibi en la seva Història, els anys 150 a JC, on descriu el pas d'Aníbal pels Pirineus camí de Roma. Diu, «Passà el riu Ebre i sotmeté les tribus dels ilergetes, bargusis, erenosis i andosins fins als Pirineus» en traducció d'Antoni Ramon i Arrufat el 1930. Aquest «andosins fins als Pirineus» indica un límit i per tant un marge.

El primer concepte a tenir present fa referència doncs al medi físic o territori i situa Andorra en la marginalitat territorial ja que es troba en els Pirineus i aquests són percebuts al llarg del temps i fins avui com a marge, com a límit, com a frontera, com a alta muntanya, amb un clima fred, amb males comunicacions, amb la terra poc fèrtil i abrupta. I això és així gairebé sempre, llevat d'algunes ocasions. Una marginalitat que s'identifica amb el final del trajecte, un cul de sac, o un lloc remot. Aquesta condició de llunyania serà recollida primer pels valencians i després pels catalans.

En l'obra Spill o Llibre de les Dones de Jaume Roig, al 1462 s'hi registren els versos «Ha prou caçat / lo món cercant / e trespassant / per Ceca i Meca, / la Vila seca / e Vall d'Andorra». A Catalunya l'expressió va prendre la forma «córrer la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra». A València, s'utilitzava l'expressió «córrer l'Andorra» per significar anar d'un lloc a altre sense fer res de bo segons el diccionari d'Alcover-Moll (1930).

El segon, com no pot ser altrament, fa referència a la població, a la gent andorrana i que com a muntanyenca està descrita indirectament, en els refranys: «La gent de muntanya fins el diable enganya / Gent de muntanya gent estranya”. (Anna Parés 1999 a Tots els refranys catalans). Aquesta gent té una característica inicial i bàsica, la de grup, de comunitat, de comunitat de béns que es reflecteix en els andorrans a la casa, el quart, el comú i el consell, en les diferents escales de comunitat. Jean-Auguste Brutails va escriure el 1904 que l'administració andorrana estava tenyida fortament de socialisme. La marginalitat crea necessitat i aquesta genera solidaritat.

La pobresa és el tercer concepte que es fixa en l'imaginari col·lectiu. Aquesta queda clarament reflectida en el Diccionari de la Llengua Catalana de Pere Labèrnia el 1839, que en l'entrada «andorrà» el defineix com a «pobre». Una pobresa en concordança amb un territori muntanyenc amb recursos limitats que només permetien una vida pastoral i agrícola. El refranyer andorrà recorda el «pobrets i alegrets»; I el català ja citat «muntanyès que baixa al pla, ric es farà». Aquesta condició de pobresa ha estat tradicionalment i conscientment exagerada pels mateixos andorrans per tal de poder negociar favorablement franquícies i altres drets prop dels territoris veïns, des de la més remota antiguitat.

El quart concepte constituent d'aquest lloc de memòria és la visualització de l'andorrà com a algú en moviment, per la seva condició de poble de pastors o per l'infortuni de la seva pobresa havent d'emigrar temporalment fent feines de pastor, traginer, dallaire, miner, negociant o altres (contrabandista), menant bestiar o mercaderies amunt i avall per a sobreviure, o emigrant definitivament a les planes de l'Arièja i Lleida o les ciutats catalanes o occitanes. La condició de rodamón, concretament vagabundo, és la segona equivalència que cita Labèrnia en referir-se a un andorrà.

La tradició o el costum és la cinquena característica, indispensable com a comunitat de pocs recursos per a mantenir una estabilitat i ordre en el temps. La manca de recursos i la manca de capacitat d'acumular excedents fan que sigui necessari sostenir-se en la tradició per a esdevenir eficients i alhora bastir una memòria pròpia, la qual constitueix una carta de presentació i diferenciació de cara a fora. Amb el pas del temps aquesta tradició servirà als andorrans per a diferenciar-se de la resta del seu entorn i ser reconeguts finalment com a diferents. La cohesió del grup, malgrat les dificultats, s'aconseguirà primer amb solidaritat i després amb el costum o tradició.

La sisena idea, importantíssima, lligada a Andorra com a espai de memòria, és la llibertat. El refranyer català citat menciona «no es poden posar portes a la muntanya». I Tomàs Junoy el 1838 en la seva Relació de la Vall d'Andorra escriu «aquí no hi ha barreres, ni aduanes, ni bureus. No se han menester guies, cartes, ni passaports, tothom menja lo que pot, vesteix com vol, va i ve on li acomoda, com i quan li agrada sens haver de comunicar-ho a ningú ...»

Aquest desig de llibertat no serà només física, de moviment, sinó que ho es també per l'afany profund d'aconseguir prerrogatives, diferències en relació al seu entorn polític en considerar-se les valls andorranes un espai lliure del govern dels seus veïns, vetllant sempre per marcar la diferència. Només cal recordar la història i les diferències i dificultats per feudalitzar Andorra tal i com va passar en el seu entorn.

Per a més informació consulti l'edició en paper.