Al dictador Franco li venia molt bé Gibraltar, perquè totes les dictadures necessiten un enemic exterior que produeixi unitat a l'interior. Sortia l'august del circ i estenia un diari amb un forat. «¿Què és això?», li preguntava el clown. «Espanya», responia el pallasso. «¿I aquest forat?», Indagava el clown. «És el que falta: és Gibraltar», i el circ queia d'aplaudiments.

A l'escola ens van fer aprendre uns versos que començaven melodramàticament així: «Gibraltar és l'espina clavada al pit del bon espanyol» .... Gairebé res. Venir al món a viure dins d'una dictadura i, a sobre, amb una espina clavada al cor, amb el molest que és això.

S'entén que, quan vaig tenir ús de raó, Gibraltar em va preocupar el mateix que la collita de gra a Manitoba.

Tanmateix, passat el temps i les circumstàncies, Gibraltar em sembla un insult, no perquè sigui espanyol o britànic, sinó perquè s'ha convertit en un gra al cul, no d'Espanya, sinó d'Europa.

A Gibraltar hi ha registrades més societats mercantils que habitants. És a dir, que es produeix el miracle de que quan neix un gibraltareny, ja funda un parell de societats anònimes. Cap sociòleg s'ha preocupat d'estudiar tan extraordinari fenomen per la senzilla raó de que tothom sap que això no pot ser així, i que Gibraltar és un niu perquè tinguin la seu els estafadors d'impostos, que registren allà les seves societats.

I els empara, no una república bananera, sinó que els defraudadors d'impostos estan protegits per la bandera de Gran Bretanya.

Em sembla molt bé que Margallo comenci una política diferent. I no són sabres. Es tracta, per exemple, de no permetre la invasió de l'espai aeri. Per aquest camí, potser, el paradís fiscal passa a ser el purgatori fiscal que patim tots els europeus i en especial els espanyols.

Per a més informació consulti l'edició en paper.