• Hi ha altres poders més difuminats i contra els que no poden ni els policies, ni els ministres ni els mitjans

Foto: EL PERIÒDIC

Em pregunto si aquesta vella expressió tan espanyola i tan trista d'«encara hi ha classes» o la de «no sap amb qui està parlant» segueixen vigents en plena democràcia, i no penso en classes econòmiques perquè, naturalment, ja sé que hi ha rics i pobres i –perillosament– cada vegada menys classe mitjana. Parlo de classe com a «poder», aquest concepte relliscós i que és difícil situar quan s'aprofundeix una mica.

El poder no porta necessàriament uniforme ni necessàriament forma part evident de l'entramat social. Sabem el poder que té un policia, un ministre, un mitjà de comunicació o el cardenal Rouco. Però hi ha altres poders més difuminats i contra els que, segons sembla, no poden ni els policies, ni els ministres, ni els mitjans, ni els cardenals.

I em refereixo a coses tan dispars com el club de futbol Esportiu de Guadalajara davant el Deportivo de la Corunya o de les comunitats autònomes que no només reben un tracte especial d'Hisenda davant la resta sinó que, tranquil·lament, anuncien que ni així van a complir l'ordenat. Em refereixo als paseíllos cap als jutjats d'alguns imputats que ho fan per la porta del darrere mentre la resta aguanta la bronca de la torba i l'enlluernament dels flaixos. Parlo de qui és capaç de teixir un embull d'il·legalitats de tal calibre que al final la meitat dels seus delictes ja han prescrit davant els que un simple rebut no pagat els porta a aparèixer a la llista oficial de morosos i els bancs els neguen fins la salutació.

I parlo –perquè no tot sigui tan evident– dels caiguts en desgràcia pública contra els que val tot, fins i tot s'aixeca la veda per fer sang permetent divulgar públicament correus o missatges de molt mal gust però que són personals i que res tenen a veure amb les seves presumptes activitats delictives: cas Urdangarín al que per molts motius, fins i tot personals, no professo la menor estima, cosa que no m'impedeix espantar-me davant el fet que la jutge consideri que «no hi ha justificació per legitimar que uns mitjans de comunicació vegin limitat el seu dret a la informació i altres mitjans no «i estima que la prohibició als mitjans de publicar els» correus íntims «és» incerta i ineficaç «perquè no garanteix que no es difonguin.

El raonament, amb tots els respectes, frega l'absurd: com d'una manera o altra van sortir, doncs permís per a tots perquè violenten la intimitat. Quina por. Encara que, com ja se sap, en aquest país nostre no hi ha res millor que declarar secret un sumari perquè al dia següent tothom el conegui fins en els seus mínims detalls.

El Deportivo Guadalajara descendeix als despatxos perquè és un club petit mentre que el de La Corunya se salva perquè no ho és. Hi haurà raons legals que ho puguin justificar, però la realitat és la realitat. I Catalunya, Andalusia, Balears, València i Múrcia (les tres últimes governades pel PP) se salven dels durs ajustos que la resta ha hagut de fer retallant fins al dolor. Fiscalitat a la carta o fiscalitat menú del dia, depèn de qui siguis.

Encara hi ha classes. Totes aquestes decisions –i moltes més– que no acaben d'entendre potser tinguin una raó, una explicació, un racó legal, però, als ulls de la gent, això no és seriós. I nosaltres somiant que tots érem iguals davant la llei i davant d'Hisenda. Doncs es veu que no.

Per a més informació consulti l'edició en paper.