• No es pot enriquir la universalitat sense tenir una prèvia identitat local

Foto: noe

L'evolució de la història de la humanitat es pot visualitzar com la lenta i progressiva superació d'uns esgraons en un gravat de les presons de Piranesi o en les figures impossibles d'Escher. La globalització ha comportat pujar un graó més.

S'ha establert, consolidat i generalitzat un àmbit superior de relacions individuals directes econòmiques i socials a nivell mundial.

L'individu ha anat progressant en els seus àmbits de relació amb els altres individus. Amb sí mateix, amb la família, amb el grup, amb el poble, amb la comunitat, amb la regió, amb la nació, amb l'estat, amb altres estats, amb el continent, amb el món, per simplificar.

En aquest assoliment d'un nou marc possible de relacions es produeix un desequilibri en el que cal retrobar la nova posició d'equilibri. El distanciament amb un mateix també s'ha fet remarcable i mereixeria una reflexió a part. Parlaríem llavors de la persona.

Davant aquest reposicionament individual amb un entorn més gran de relació, hi ha un efecte d'arrossegament en que cal redefinir-se per encaixar una nova identificació amb quelcom més gros.

En aquesta redefinició es donen dos tipus de moviment. El d'atracció cap a la nova escala de relació. I el de reacció cap a l'extrem oposat en aquest cas el localisme.

Un localisme més fort i potent per a retrobar l'equilibri i per tant sempre superior al localisme fins llavors suficient.

Per exemple a Andorra la identificació amb els veïns, quarts i pobles s'està ampliant amb la identificació comunal o parroquial i la parroquial s'està ampliant amb la general o nacional, i la nacional s'amplia a l'entorn pirinenc i aquest amb l'europeu i l'europeu amb el mundial.

El localisme és necessari com a contrapès de l'universalisme. No es pot ser universal sinó s'és local. No hi ha aportació possible ni es pot ser més gran si no s'és prèviament petit i tenim identitat pròpia.

No es pot enriquir la universalitat sense tenir una prèvia identitat local.

I l'ultralocalisme com un de més o més enllà del localisme, té les seves dues possibilitats, també. Quan el més enllà vol dir aprofundir-hi per a impulsar-s'hi i poder ser reconegut pels de fora, és a dir un localisme viu i amb personalitat.

O bé quan el de més vol dir esdevenir només més localista, és a dir un localisme mort o estèril, sense personalitat i desaparèixer fonent-se en ell, sense possibilitat de ser reconegut en quelcom de propi i valuós, que mereix ser recuperat, divulgat i compartit.

La ironia de la vida o aquesta dualitat que ens acompanya sempre vol que com més decididament vulguem formar part de la globalització més hem de tenir cura del nostre entorn local per tal de compensar-nos o equilibrar-nos en el trajecte vital que, lliurement, acceptem de realitzar.

Com el pèndul de Foucault ens hem de moure entre dos extrems mentre intentem ser, en qualsevol circumstància de l'espai o moment del temps, que ens situï.

El local i l'universal són dues cares de la mateixa peça. L'una sense l'altra no són possibles. L'una acompanya irremissiblement l'altra. Ser-ne conscients ens ajudarà. L'equilibri dels dos conceptes és inevitable i per tant cal tenir-ho present. A nosaltres ens correspon de triar o escollir els elements que ens interessin de cada àmbit i, sobretot, la seva intensitat.

En cada cas caldrà estar atents per a no ser sorpresos per la torna que hi ha implícita.

Avui, en que si no s'és global sembla que res no es val, no es pot menystenir l'ultralocal necessari, que ens acompanya i tenim a l'abast i l'èxit de la nostra globalització passa, precisament, per l'encert en el nostre desenvolupament ultralocal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.