en el fons, tots els articles d'opinió són com miralls de la realitat i de nosaltres mateixos. I com a tals, són interessants de llegir, perquè transposen en quatre línies una realitat esmicolada. I això tot i semblar fàcil, no ho és.

L'aportació dels que es manifesten és la de transmetre no sols una opinió, sinó també la visió de tota una filosofia, d'una manera de viure la vida i d'entendre el món.

Quan estudiava a la universitat, és a dir, quan hi havia temps per a tot, i per no fer res, m'entretenia llegint els diaris de d'alt a baix. M'agradava sobretot els articles d'opinió dels experts, catedràtics o il·lustres en la matèria, que aportaven llum a una situació d'actualitat, explicant breument el que contindria tot un llibre d'assaig. Evidentment no em perdia cap dels escrits que al seu nom li acompanyava una institució o un títol de referència, com els dels filòlegs (Rodríguez Adrados, Martí de Riquer...), els dels filòsofs (Manuel Cruz, Emili Lledó...), dels politòlegs (Pere Vilanova, Ignacio Ramonet...), dels economistes (Sala Martin, Paul Krugman...) o dels escriptors (Javiar Marias... ).

Ara, quan han passat vint anys dels temps d'universitat, quan tot va més de pressa, quan el temps, ja no és temps del present, sinó temps del passat. Un per anar ràpid, ha de llegir entre línies. Potser per això em desperta complicitat llegir aquells articles d'opinió que aporten valor i sentit crític al que passa, més que quan em transmeten desconeguts coneixements científics. Ja sigui per la seva acidesa i mordacitat (Paco Umbral), pel costumbrisme portat a l'absurd (Quim Monzó), per l'òptica perifèrica (Juan Goytisolo), per l'humanisme econòmic (José Luís Sampedro), o pel periodisme mes descarnat (Pedro J. Ramírez). Aquí a Andorra, també disfrutem de bons articulistes. M'agrada quan perceps la tendresa intel·ligent (Noemí Rodríguez), l'acidesa andorrana (Toni Solanelles), les editorials magnànimes (Ignasi de Planell, Joan Ramon Baiges, Albert Roig), la visió del veterans (Robert Pastor, Àlvar Valls), els de comptabilitat puntejada (Miquel Calsina), els de crònica esportiva de la política (Gabi Fernández) o els d'implacable oposició (Eusebi Nomen). Però m'agraden més els articles dels andorrans emprenyats, que de tant en tant apareixen, denunciant situacions inversemblants en les que de voltes ens trobem. Llegint s'aprèn a llegir entre línies. Potser llavors és quan errem i posem etiquetes massa ràpid, o potser llavors, és quan també aprenem a posar-hi un sentit crític en tot allò que ens diuen.

Perquè la diferència entre els articulistes i, per exemple, els polítics, és que als primers el rerefons és translúcid perquè diuen el què pensen, no es justifiquen, ni es defensen. Les seves paraules són paraules dirigides a un públic desconegut, o a una persona molt determinada, però finalment, només són paraules per llegir, no per actuar. Mentre que les paraules dels polítics van més enllà.

La política és acció i no només paraula. Darrera de les paraules dels polítics hi ha accions, i el quid de la qüestió es tracta en descobrir com aquestes accions, sovint, no es corresponen amb el que diuen. Per això les paraules dels polítics juguen a dir el que no volen dir. És com si no parlessin català, com si no parlessin el mateix idioma. Per això als polítics se'ls ha de llegir entre línies, perquè sovint amaguen més del que diuen.

Per a més informació consulti l'edició en paper.