• S'està perdent l'harmonia de la construcció tradicional, de la importància de la ramaderia a la muntanya

Foto: EL PERIÒDIC

«El paisatge no existeix, l'hem d'inventar» (Henri Cueco).

Amb aquesta cita s'acabava la sessió del matí de la brillant jornada. Cercant una imatge del Pirineu: El paisatge, valor estratègic per a una nova economia pirinenca, dins la setena edició de la mostra de cinema de muntanya dels Pirineus (Picurt). Als anteriors reclams cartellístics els hi ha succeït el senglar o porc fer amb les quatre potes a terra ben afermades i el seu cap immens morrut tot ell i petit cos d'atleta, que ens recorda que el paisatge és territori, viscut i sofert, treballat des de dins i construït des de fora, pels de fora o pels de dins, però amb aquesta dualitat que suposa la mateixa imatge descontextualitzada, igual que la del senglar.

El passat divendres 29 de juny i a l'Arxiu Comunal de l'Alt Urgell, l'Idapa i el Picurt s'atrevien a fer la quarta Jornada Tècnica, cada any més agosarada i necessària.

Per a Eduard Martínez de Pisón el paisatge és el territori més la mirada humana, produint-se així el patrimoni geogràfic.

La muntanya, ens recordà, és sinònim de bellesa i de santuari per a la conservació. I en aquesta sempre hi ha hagut població. D'aquí que el paisatge sigui el resultat de la contemplació més l'acció de la població sobre del territori.

El repte sembla trobar-se en la disjuntiva conservació / deteriorament.

La muntanya és una unitat orogràfica i com a tal ha de considerar-se, com un volum.

El model alpí s'ha aplicat a la resta del món. El paisatge torna, recurrent, a presentar-se com a la suma de dues entitats, l'objectiva més la subjectiva.

Si les muntanyes són com geometries enterrades que surten a la superfície, el bosc té traça humana. El rostre mil·lenari de la muntanya està però canviant.

S'està perdent l'harmonia de la construcció tradicional, de la importància de la ramaderia a la muntanya i de l'emprenta pastoral, de l'equilibri rurnatural.

La muntanya de la raó i la muntanya del sentiment com a valors culturals han de compatibilitzar-se amb els valors naturals i amb la socialització de la muntanya.

Cal defensar el valor global del lloc i no el de l'ecosistema o del paisatge, visions parcials. Cal reclamar el valor integral del lloc i sumar ciència, cultura i experiència per a la seva consideració i protecció.

En Joan Nogué va prendre el relleu. A més de citar els llibres de referència, a tenir en compte sobre el paisatge, va senyalar el canvi de paradigma actual i es va reafirmar en la importància, més enllà del paisatge, de la cura dels llocs.

Si el Conveni europeu del paisatge ha estat rellevant en els darrers anys, avui cal replantejar i cal remobilitzar les administracions públiques, els acadèmics i els professionals aturats davant la vitalitat de la societat civil.

En aquest canvi del que ha estat típic o normal fins avui destacava:

1. La reutilització d’àrees marginals i despoblades, mitjançant projectes culturals de qualitat confirmant que la cultura és rendible i té impacte econòmic i territorial (Farrera)

2. Noves formes de gestió del territori de caràcter horitzontal comunitari i no previstes fins avui estan creant noves xarxes de gestió del territori (Solanell).

3. La reinvenció d’antigues professions com a estratègia del caràcter del lloc (Escola de pastors).

4. La recuperació de l’essència del lloc com a estratègia de revitalització econòmica i canvi cultural reinventant el procés emocional (El Priorat).

5. Les tendències cap a nous neoruralismes.

6. L’aparició de circuits alternatius de producció i de consum (fires d’intercanvis sense diners).

7. Paper renovat dels centres d’estudis locals i comarcals en la seva nova mirada sobre el lloc.

I com a propostes de futur avançar:

1. Flexibilitzar els plans d’estudis universitaris i els perfils professionals corresponents. 

2. Fomentar la interdisciplinarietat i la transdisciplinarietat en els estudis de lloc i projectes de paisatge.

3. Ser capaços de proposar nous temes més integrals i noves eines de treball. Com paisatge, creativitat i sectors estratègics. Com la creació de nous paisatges referencials fugint la banalitat. Com paisatge, ciutadania i valors (naturals i culturals). Com paisatge, ocupació i emprenedoria. Com canvi climàtic, energia i paisatge. Com no limitar la investigació sobre el paisatge només a la universitat. Com creació d’organismes híbrids, flexibles i àgils a mig camí entre l’administració, la societat civil i els sectors professionals i acadèmics. Com impulsar la cooperació pública i privada, el patrimoni i el mecenatge sobre el paisatge. Com el retrobament amb el lloc gràcies als governs locals, plataformes ciutadanes, ONG de caràcter territorial, ambiental i paisatgístic. Com noves formes de governança del territori cal buscar noves formes d’aproximació al lloc via les emocions. El territori com a recurs escàs permet ser repensat avui sense pressions. 

El repte és redescobrir el lloc.

Rafel López-Monné va cloure el matí concretant la seva experiència. Per començar va citar Javier Maderuelo en dir que «el paisatge no existeix, es construeix ... és una elaboració mental que els homes realitzen a través dels fenòmens de la cultura».

Existeix el paisatge gràcies a la interpretació subjectiva, emotiva i estètica que fem. Els espais són invisibles fins que no s’activen en el seu paper identitari per la seva població.

Tres cultures s’han imposat sobre el paisatge, la xinesa, la japonesa i l’europea. La nostra visió és encara romàntica amb alguns matisos més.

El territori ha de crear els seus propis discursos perquè si no els faran els de fora.

Inicialment el paisatge va ser fixat per la pintura i la literatura deixant pas al cinema, a la fotografia i al món de la comunicació gràfica i audiovisual. Avui més actors el volen determinar com comunicadors, periodistes, administracions, empreses turístiques ...

Cal rebutjar i evitar discursos contradictoris i desarrelats.

La contemplació estètica procura un simple valor d’ús (no és patrimoni encara). El valor d’existència és quan el paisatge esdevé patrimoni que és quan és capaç de representar simbòlicament una identitat.

Construir un discurs sòlid implica incorporar cultura és a dir una reflexió intel·lectual i emocional, un arrelament al territori fet amb la gent, que sigui constructor i reforçador d’identitats, i si es vol que atregui turisme, coherent amb els valors i opcions del territori.

Cal ser conscients de la construcció del paisatge. 

La creació del paisatge suposa la construcció ètica, estètica i emocional dels espais és a dir la creació de bellesa i la construcció de relats.

Com va dir Alvar Roger «la naturalesa és indeterminada, només l’art la determina».  

Cal reclamar, avui més que mai, el valor del paisatge sí, però només quan es tracta d’un valor d’existència del lloc i no un simple valor d’ús. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.