Quan esclata una gran crisi, les organitzacions afectades es defensen negant la major. Però quan les evidències creixen, la solució és trobar un boc expiatori que, com el bíblic, assumeixi tots els mals per garantir la supervivència de la comunitat. Solen ser de segon nivell, per salvaguardar els líders. Les víctimes del sacrifici a vegades s'imposen i altres assumeixen per si mateixes el sacrifici en nom d'un bé major, l'organització a la qual han servit que, normalment, li donarà garanties per reorganitzar la seva vida quan el temps hagi fet difuminar les petjades del delicte.

La reacció del PP amb el seu antic tresorer ha seguit impecablement aquestes pautes. En una primera fase ho va negar tot i va posar la mà al foc per l'honradesa de Bárcenas, quan encara pronunciaven el seu nom. «Ningú podrà provar que no és innocent», va proclamar solemne Mariano Rajoy. Tot i la primera imputació, fa ja quatre anys, el PP el va mantenir en el seu lloc. I quan van esclatar les primeres evidències dels seus multimilionaris comptes a Suïssa van decidir apartar, «en forma de simulació», això sí, i pagant-li «un salari en diferit», segons l'estrafolari discurs de la número dos del partit.

Bárcenas va acceptar formar part del cor indignat del PP negant que les notes que va publicar El País fossin seves. Però la seva entrada a la presó sembla que l'ha portat a canviar d'estratègia. La filtració d'un parell de pàgines de les seves notes originals per part d'El Mundo són ??un avís a navegants d'un home que va treballar i va prendre notes semblants durant gairebé 30 anys i fins abans d'ahir. Un home i els seus despatxos, professional i personal, que increïblement no han estat registrats per ordre judicial en aquests anys. De les notes conegudes fins avui, curiosament seleccionades per dates en la filtració, no es desprendrien conseqüències penals pel perfil de la falta o per la prescripció. Però, tot i això, si es demostrés cert que Rajoy va percebre sobresous il·legals en la seva etapa de ministre, cosa que va negar el passat 2 de febrer, la seva mentida seria el delicte, cosa que en una democràcia ni ha de perdonar ni prescriu. Ni s'enterra amb el silenci.

Per a més informació consulti l'edició en paper.