• Els pocs nombrosos espèciments de gralla andorrana que en resten, un per sort està a resguard

Ens hauria agradat encapçalar l'escrit amb un títol com, La música popular a andorra, però ens quedarem amb això, els «sons», els que emeten aquests pocs instruments populars, no en disposem de gaires més en la nostra col·lecció d'art popular, lamento el no haver pogut dibuixar una extraordinària castanyola tallada en boxi, adquirida fa mig segle en el poble d'Ós de Civís, però sentint-ho moltíssim a l'hora d'anar-la a reproduir per més que he cercat no ha aparegut, gangues de ser un desastre.

Del nostra coneixement l'únic instrument propi per a música –fet a andorra– al menys en temps recents, és el que aquí se'n diu la «graila» –en català normatiu, gralla– la que reproduïm en el dibuix és feta per en Marcelí Areny de la Moxella, Sant Julià de Lòria, parròquia de músics, en la dècada dels anys seixanta del segle passat és un instrument de vent fet en fusta de boxi, treballat manualment, amb aixola, raspa, tribi i tribinella, buidat amb un estri de ferro de fulla cònica. El muxellaire hi dedicava moltes estones a fer-ne, era la seva distracció preferent de la que se'n sentia cofoi. Per aquells anys també en construïren, de grailes, un home, que ara no recordem el nom, del Pui d'Olviesa, l'escultor tallista, Bonaventura Naudi també en feia però tornejades, es també lauredià com els altres.

Els pocs nombrosos espèciments de gralla andorrana que en resten, un per sort està a resguard, en el museu d'arts populars del Castillet, a Perpinyà, es diferencien de les demés gralles per la fusta, el boxi, per l'espessor del tub que és més gruixut, per la inxa que va directament empalmada al forat estret de l'extrem i pel so que és més agut, en fi, és diferent de les que es poden trobar en els establiments comercials del ram.

Si bé la gralla és un instrument del qual no es disposa, fins ara, d'informació documental anterior al sXIX, tipològicament forma part de l'antiga família d'instruments de doble llengüeta, oboès, àmpliament coneguda en les antigues cultures mediterrànies»

Ramon Violant i Simorra / Abans del Cocili vaitcà segon, pel dissabte de Glòria de la Setmana Santa, la canalla, de bon matí sortia al carrer fent gran gatzara i soroll amb carraus, picant amb masses de fusta a les portes, sobretot a les de l'església. El carrau juntamnet amb les tenebres va gaudir de gran difusió en la primera meitat del sXX en el ritual religiós de Setmana Santa, estris per fer soroll que solien ser de construcció casolana, es a dir que cadascú es construïa el propi instrument o bé el feia algun membre de la família.

Les tenebres del dibuix les construí l'artesà fuster de Sant Julià de Lòria Josep Mária Canal. El carrau és d'autoria anònima, el pal que fa girar l'aparell, és un lluc d'arbrer i el demès és fet de restes de fusta aprofitades, que és la forma de fer-los moltes vegades. El carrau de manubri és una miniatura que va construí el nostre pare per a distreure els seus néts quan eren petits. El Galleret, instrument de llengüeta, fet amb un bocí de branca de parra partit al llarg del mig, un bocí de pela de parra fa de llengüeta que vibra al bufar-hi fent un so que imita el cant del gall, d'aquí li ve el nom al petit instrument. És tradició de la parròquia de Sant Julià de fer-lo sonar per la Nit de Nadal, en la missa del gall. El del dibuix el va confeccionar, fa cinquanta anys, el lauredià Guillem de cal Ribot. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.