Al llarg d'aquesta setmana, els amants de la música podrem gaudir amb una bona proposta, la Setmana del Jazz que se celebra cada estiu dins del, aquest any, 29è Festival Internacional Colors de Música de la parròquia d'Escaldes-Engordany.

Jazz a la tarda, al carrer i amb la calor de l'estiu. Però, ¿què es el jazz? Molta gent el vol simplificar dient que és música afroamericana, però el jazz és molt més complex. És improvisació, llibertat, cant de protesta i de marginació. El van crear els negres dels estats esclavistes del sud –Alabama, Louisiana, Geòrgia– mentre treballaven a les plantacions de cotó. Els seus blues i els seus spirituals van ser la llavor. Els camps de cotó i tabac exigien molta mà d'obra. El negre africà era fort i treballava per un petit jornal: menjar i barraca. Fora d'això, gens posseïa, excepte el record inesborrable de les danses i els cants de la seva Àfrica natal. La música era fonamental per a l'africà. I la música, agraïda, anava a ajudar-li a suportar l'angoixa de l'esclavitud. A més, aquest estil musical té les seves arrels en la trobada de dues tradicions musicals molt diferents, la africana i l'europea, en un escenari precís, els Estats Units, amb l'arribada dels esclaus negres des de començaments del segle XVII.

Al segle XIX, la religió cristiana va ser imposada a molts d'aquests esclaus, que van trobar en els textos de l'Antic Testament nombroses analogies aplicables a la seva pròpia situació i en les corals una forma d'expressió musical. Els negres africans, posseïdors d'un gran sentit religiós, van acceptar amb facilitat el cristianisme. Però, acostumats com estaven a iniciar els seus ritus religiosos amb cançons i balls, aviat van començar a introduir palmells i moviments rítmics dins de les seves cançons. Les veus negres, estripades i d'un timbre molt peculiar, cantaven melodies realment commovedores. De manera espontània, els negres de les comunitats protestants van embastar els seus propis himnes religiosos: els spirituals. Amb el pas del temps aquests salms tenyits de tradició africana donarien lloc al que es coneix com el cant religiós anomenat gospel.

La música religiosa convivia amb la profana: cançons de plantació, balades, i altres formes d'expressió popular, tant africanes com europees, que alimentarien un dels grans pilars de la música afroamericana, el blues. El blues, com ho defineixen els propis cantants, és: Blues is a feeling, és una sensació, un sentiment. D'altra banda sorgeix a Saint Louis cap al 1870 un estil pianístic, que sense arribar a ser jazz s'apropa molt pel seu caràcter dinàmic i saltarí, és el ragtime. El seu origen sembla ser que està en les danses que ballaven els esclaus parodiant als seus amos. El músic més representatiu d'aquest estil va ser Scott Joplin.

El naixement del jazz es perd en aquesta confluència de formes i estils musicals de la cultura afroamericana que es produeix a la fi del segle XIX: el gospel, el blues, el ragtime, les marxes militars, la música de ball europea, etc. Tota aquesta barreja crearà el transfons sobre el qual Jerry Roll Morton es permetria autoproclamar-se «inventor del jazz».

Per a més informació consulti l'edició en paper.