• Només és possible una política cultural quan aquesta incideixi directament en el sistema educatiu

Foto: ÀLEX LARA

La cultura és fràgil? Sí! Com també la cultura és angoixa, i motiu i subjecte de crisi, com deia Umberto Eco. Penso que cada dia més, més que mai, hem de lluitar per la cultura al servei de tots. Per què la cultura sorgeix d'abaix a dalt, no a l'inrevés. És el poble –¿què és el poble?– qui crea la cultura. Penso que cal reinventar els herois del nostre món. Ens venen els herois a imitar a ídols de fang. Ídols de calçotets, bragues, pits i culs. ¿I qui ho «ven»? Els mitjans de comunicació, gairebé tots. Com deia l'altre dia Àngel Parra, el fill de la mítica Violeta Parra, referint-se a les persones lluitadores que cal ressuscitar: «Son muy necesarias (es refereix a les lluitadores) porque cuando tienes a un héroe como Messi que confiesa no haber leído nada más que un libro en su vida, la biografía de Maradona o un tipo bello e inteligente que no quiere saber nada de la política o los políticos, es que estamos mal, muy mal». Paraules de Parra al diari El País, el 2 de juliol d'enguany.

Però, més enllà de la política dels partits, legítima i, més enllà també de la famosa i real (per als «prepotents econòmics i financers») crisi, penso que, arreu i a Andorra també, caldria intentar aglutinar el pluralisme cultural sorgit des de les nostres parròquies, persones, iniciatives, estaments privats, semipúblics...

Però, és clar, caldria pensar i repensar, i dialogar moltíssim, per definir quins són els paràmetres per vertebrar una política cultural. Cultura a Andorra i des d'Andorra. La llengua fonamental, la catalana que compartim amb altres països, essent nosaltres, l'únic estat que la té com a pròpia i inalienable. I això no ens ho hem de deixar passar la mà per la cara. Ja es fa, però cada dia més cal reinventar-ho, recuperar-ho, però també renovar-ho. I defensar-ho !

Avui, la cultura, no parlo de l'elitisme, sinó de la què sorgeix del ventre del poble, perd o ha perdut pes i protagonisme. A la fi, de ben aviat, Andorra, només serà un motiu de recerca antropològica, de museu, de «territori Sioux» per a turistes menys massificats?

Jo diria que la cultura a Andorra i des d'Andorra, ull perquè no parlo de «cultura andorrana» que em semblaria estúpid i endogàmic, no és patrimoni de cap partit; hauria de ser no pas patrimoni individual, ni presumptuós. Ensems, avui repensar cultura i polítiques culturals, a Andorra, no ha de consistir en la mateixa reflexió de fa vint o trenta anys. Ha canviat el món, ens agradi o no ! Breument cal citar tres aspectes d'aquesta metamorfosi, avui per avui:

A) La universalització dels mitjans de comunicació.

B) L'elevat nivell de consumisme, habitualment «mediatitzat».

C) L'empobriment de gran part de la població.

Pensaria que, tot sovint, confonem la política cultural amb l'administració dels diversos sectors culturals. I reduïm la política cultural a l'administració dels diversos sectors culturals. Simplifiquem la política cultural a qüestions d'un fort abast gremialista. Oblidem la perspectiva del què és fonamental en la política cultural: el seu inalienable paper en el conjunt de la comunitat.

La cultura ha d'obrir perspectives a l'home d'avui, altrament esdevé només objecte de consum i d'oci.

Només és possible una política cultural quan aquesta incideixi directament en el sistema educatiu i en mitjans de comunicació, principalment la televisió, entre altres. La política cultural ha de romandre més enllà de les diverses estratègies dels partits polítics. Ha d'integrar-los tots. I a tots nosaltres

I cal la cooperació i la intel·ligència de tots els estaments públics, privats, mecenatges, financers..., de manera conjunta. Sense medalles per als «currículums» d'entitats o de privats.

Si no és així, suggereixo que, la fragilitat de la cultura, encara serà més fràgil. ¿Tan difícil és a Andorra, plantejar-se això ? M'imagino que ja es fa. Si és així, cal més pedagogia i explicar-ho moltísim.

En tot cas, penso que només els valors de l'humanisme, passats pel porgader certament, ens poden ajudar a repensar el què és la cultura. Com altra part, ha succeït al llarg de la història. I a què no sigui més fràgil.

Però si la cultura en un país, en el món és fràgil, ¿com seran d'esberlats el poble i el món que parlen de cultura ?

Per a més informació consulti l'edició en paper.