• El que ha passat després de les filtracions d'Eduard Soowden ha tornat a disparar les alarmes

Foto:

Un aclariment innecessari: els Estats Units són un país de gran tradició democràtica on la convicció de contribuents tendeix a reforçar l'estatus de ciutadà. És cert que l'amenaça a la seva seguretat ha retallat la vigilància en l'exigència dels drets constitucionals. La paradoxa es produeix quan tots els governants d'aquest gran país consideren que, als que no són els seus ciutadans, no tenen per què aplicar-los els barems que s'enorgulleixen d'aplicar als seus nacionals. Aspectes com el manteniment de la pena de mort, en alguns dels seus estats, tendeixen a entelar aquesta imatge d'estat de dret i garants dels drets ciutadans.

Estats Units va prendre el relleu del Regne Unit en el seu caràcter de potència imperial. I des de finals del segle XIX ha actuat en el món en defensa dels seus interessos sense tenir en compte el respecte dels drets humans i tampoc les regles del dret internacional.

La catarsi de la societat nord-americana amb els continus abusos que fa fora de les seves fronteres, es produeix, en part, amb la denúncia controlada d'aquestes discriminacions en el cinema i en la literatura. Hi ha excel·lents pel·lícules que denuncien les vulneracions de drets humans i del dret internacional.

El segle XX és ple d'exemples en la política aplicada al que sempre han considerat el «pati del darrere del seu imperi». M'atreviria a dir que des de la participació dels Estats Units a la guerra Hispano Americana, a Cuba, la seva prepotència i la seva falta de cauteles ha estat una constant. Des de la invasió de Nicaragua i l'assassinat de César Sandino a l'organització dels cops d'Estat al Brasil, Amèrica Central o el Con Sud. Les seves acadèmies militars, sobretot l'Escola de les Amèriques, a Panamà, han estat centres de formació de les més sofisticades formes de tortura.

El final de la Guerra Freda va afavorir una certa moderació en els eixos de la seva política internacional. Però no ha aconseguit establir una gran diferència en aquests aspectes entre les administracions demòcrates i republicanes.

La caiguda de les torres bessones va dinamitar l'equilibri entre seguretat i llibertat. El que ha passat després, sobretot, amb la invasió de l'Iraq, va deixar en entredit una transformació en l'acceptació del dret internacional.

El que ha passat després de les filtracions d'Eduard Soowden ha tornat a disparar les alarmes. Les agències d'intel·ligència nord-americana ens espien a tots, inclosos els seus governs amics, socis i aliats. I la histèria desencadenada per aquestes revelacions ha tornat a posar en evidència dos factors també constants en la política internacional. El primer, que els propis aliats espiats no han estat capaços de verbalitzar les seves protestes de manera contundent. El segon, que la prepotència i la falta de respecte al dret internacional segueix tenint la connivència, la subordinació i la manca d'autonomia dels països aliats.

Retenir l'avió oficial del president d'un país sobirà és una vulneració insuportable del dret internacional i una demostració de manca de respecte al líder d'un país democràtic.

La histèria en la persecució de l'espia que va sostreure i va revelar les pràctiques indiscriminades de vigilància de les agències de seguretat internacionals ha demostrat la manca d'autonomia de sòlides democràcies occidentals i ha generat una crisi de la Unió Europea amb les repúbliques llatinoamericanes.

¿S'imagina algú que hagués passat si qualsevol país, fins i tot els més poderosos, retinguessin durant hores l'avió oficial del president dels Estats Units?

La retenció d'Evo Morales, president de Bolívia, en el seu recorregut pels espais aeris europeus està desencadenant ja reaccions summament perjudicials per als interessos dels Estats Units i dels seus socis europeus.

Si finalment el perseguit Eduard Snowden recala com asilat polític als països que l'han ofert, la tensió s'estendrà. Però sobretot la poca traça dels Estats Units i la submissió dels països europeus va a proporcionar una font d'informació molt important a països confrontats amb els Estats Units i que mantenen fluïdes relacions amb els seus més poderosos enemics, entre ells, l'Iran. Sembla mentida que tants fracassos en la política exterior no hagin servit perquè els Estats Units aprenguin a controlar la seva supèrbia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.