De fet normalment va així, mentre un mira distret per l'esquerra, te la foten per la dreta. I si et distreus per la dreta, tres quarts del mateix per l'esquerra. Com en el conduir, un no es pot distreure amb res, s'ha d'estar atent, i tot així, sempre passen cosses.

Aquesta setmana hem estats distrets, assentats al nostre sofà, amb el mundial de les confederacions on continua invicte el futbol brasileny. I qui no volia veure futbol, tenia l'estrena de la setmana en pel·lícules d'acció. Recordant la guerra freda, l'Agència Nacional de Seguretat dels EUA (la NSA, segons diuen més secreta que l'FBI o la CIA) va forçar l'aterrament de l'avió del president de Bolívia a Viena, per detenir Edward Snowden, que pel que s'ha vist continua a la zona de trànsit de l'aeroport de Moscou (recordant la pel·lícula La terminal de Tom Hanks ).

Distrets amb les nostres coses, en la nostra simulada privacitat, s'ha posat al descobert el sistema d'espionatge massiu dels EUA, que en un dia normal i corrent, controla 20 milions de converses telefòniques i 13 milions de comunicacions per internet. Tota una pràctica emparada amb la Llei Patriota, aprovada després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001, que pel que anem sabent, és una pràctica estesa en la resta de països.

És a dir, les parets de casa nostra són de vidre. I així de nou, ens trobem davant del tant amanit debat entre la privacitat i la seguretat, respecte del qual George Orwel va ser un autèntic visionari amb les seves obres, com la de 1984, novel·lant la cita de Benjamin Franklin: “Aquells que cedeixen llibertat essencial per obtenir una mica de seguretat temporal, no mereixen, ni llibertat, ni seguretat».

Però les coses són més difícils que el resumir-les en una cita encertada o en una metàfora. Els binomis com el de llibertat i seguretat, o el d'universalitat i sostenibilitat, comporten una gestió al darrera i un equilibri entre ambdós conceptes. La gestió pública consisteix en cercar l'eficiència de les diferents competències que assumeix, tant en els processos, en els recursos, com en els beneficiaris.

En aquesta situació mentre uns gestionen i prenen decisions, als altres els toca acomodar-se a les decisions que han pres els demés. El problema rau en que per més distrets que estiguem entre una cosa i una altra, mentre els fets van passant, sempre hi ha qui intenta fer-te un gol, sigui com sigui. Una realitat que genera desconfiança quan els poders públics menystenen els drets dels ciutadans.

Aquest clima de desconfiança és el que es trasllada arreu de forma global. Així ho recull la portada d'aquesta setmana del The Economist. Si al 1848 la revolució va ser a Europa, al 1968 a Amèrica i a Europa, al 1989 a l'imperi soviètic, ara al 2013, està sent a tot arreu. Des de Brasil (contra les tarifes d'autobusos), a Turquia (contra un projecte de construcció), a Egipte (contra el radicalisme islàmic).

I aquí en el nostre país també es respira aquesta desconfiança. Per més distrets que estiguem, el cert és que s'estan tensant les relacions, i això els governants, siguin de l'administració local o general, no ho haurien de menystenir.

Per a més informació consulti l'edició en paper.