José Antonio Griñán ha anunciat que no es presentarà a les pròximes eleccions autonòmiques a Andalusia i obre a la seva federació, la més important del PSOE a Espanya, un procés de renovació que no acabarà a la recerca d'un nou candidat o candidata a la presidència de la Junta. S'entén que un home que passarà dels 70 als pròxims comicis, membre d'un partit contrari a retardar l'edat de jubilació, decideixi posar data de caducitat a la seva vida política quan aquesta s'haurà sobrepassat àmpliament en el proper horitzó electoral. I s'entén que un polític bregat, que va mantenir el poder a les últimes eleccions tot i no haver guanyat les eleccions, interpreti que per recuperar el pols guanyador en temps convulsos es requereixi de noves cares que siguin capaços de fer-ho. Si l'elegida és Susana Díaz, actual consellera de Presidència, que no havia entrat a l'escola quan es va aprovar la constitució, el relleu no serà només nominal sinó generacional.

Es pot subratllar la condició de «ànec coix» amb què es titlla els presidents que mantenen el poder sabent que no repetiran. Però aquest perfil, podent ser una contrarietat, també pot constituir una oportunitat que li atorgui a partir d'ara un plus d'independència i autonomia en la seva acció de govern. Es veurà. Però la decisió de Griñán sobrepassa les estrictes fronteres del personal i l'andalús. És a més un senyal que envia el seu partit, en la seva condició de president, on el debat de la renovació està obert.

Aquesta mateixa setmana, una enquesta constatava que des que es van celebrar les últimes eleccions generals el PP ha perdut 14 punts de la seva majoria absoluta i el PSOE, set de la seva minoria absoluta. Sent una hemorràgia el doble que l'altra, és evident quin malalt té un pitjor diagnòstic. Rubalcaba està entestat a renovar primer el missatge i buscar després el cartell electoral que el defensi, una opció que, de moment, es mostra incapaç de contenir la sagnia de potencials votants que, pel que es veu, no estan per moltes subtileses teòriques. Avui sabem que Griñán opta pel contrari, deixar el camp obert i el temps suficient perquè el seu relleu forgi i articuli el programa que haurà de defensar a les urnes. Les dues opcions són legítimes. I potser l'única diferència entre ambdues no calgui buscar-la en el polític sinó en el personal: Griñán ja ha decidit el que vol ser de gran, Rubalcaba no. O no ho explica.

Per a més informació consulti l'edició en paper.