• Flamarada reivindicativa per una errada amb les entrades del Cirque du Soleil

Foto: EL PERIÒDIC

L'estiu és el període de l'any que suma més tòpics verbals per metre quadrat, més activitats sense solta ni volta (pujar a trenets turístics, comprar butlletes en una tómbola de fira que ofereix com a premi una nina chochona amb vestit de color estrident i un monyo que sembla un coet sideral, fer sudokus…), més extravagàncies, com ara els èxits musicals que tenen com a protagonistes animals (el venao, el tiburón, el goril·la, o el toro) no precisament de companyia i que totalitza també més desapareguts, i no en combat. Ha caigut de les cartes dels gelats el Colajet, excels polo de llimona, cola i xocolata, i de les dels restaurants el pijama, potent postre de flam, nata, préssec en almívar, dues o tres boles de gelat i una galeta Rifacli en forma de triangle. I han desaparegut moltes altres coses com les pilotes Nivea, els tornejos d'estiu de futbol o un Tour de França sense dopatge. El que no ha canviat és l'inici de l'estiu que és la revetlla de Sant Joan.

Un any més he sobreviscut, a les increïbles coques minvants (cada cop les fan més petites) i als petards. Anar pel carrer la nit del 23 de juny és com participar en un vídeo d'un joc bèl·lic però sense Lara Croft. Pots jugar dues partides. La paranoica-defensiva, en la qual camines arrapat a les façanes perquè no et llencin cap petard model Diabolo, Zángano o Draculín des d'un balcó, o una d'ofensiva, en què increpes amb crits d' incívic a tots els ganàpies que veus prop d'un contenidor o d'una paperera amb una bossa sospitosa a la mà. El fet que no existeixi el risc zero pot propiciar que el nen, suposat terrorista petardista, només torni del súper amb un bossa que conté un paquet dels all bran choco de kellogg's que es cruspeix per esmorzar. En tots els conflictes, però, hi ha danys col·laterals que s'han d'assumir. Com el que he provocat amb tot el procés de reserva d'entrades del Cirque du Soleil. Vaig fer una prereserva i vaig rebre un correu conforme tot estava OK i que tenien en compte la meva petició per a l'espectacle Sacalada (sic).

D'entrada vaig pensar que era broma i que es tractava d'una performance amb tres mallorquins que es fumaven un porro a Pollença quan, realment, se'ls havia escapat una «a». Poc després vaig respondre a una enquesta i em van contestar amb un correu de confirmació en anglès encapçalat amb un dear Bru que em va fer sentir com un exespia de la CIA que rep la resposta a una petició d'asil polític. Finalment, però, vaig veure la llum, com si hagués recuperat el fòssil de dinosaure robat a Coll de Nargó. O això creia. Em van enviar un correu perquè em descarregués les meves entrades per a Scalada. Clico i m'apareix un anunci en què no hi ha cap entrada al meu nom.

És una traducció més o menys literal del castellà que era la llengua de la fatídica notícia. I pensar que al segle XVIII el filòleg Antoni de Bartero va escriure que el català era una de les setanta-dues llengües, que després del diluvi, Yahveh-Déu va instituir per a cadascun dels pobles descendents de Noé i ara, a l'any 2013, he descobert que el castellà, que no sé si és antidiluvià o postdiluvià, també serveix per donar ensurts comparables als que reben citacions per declarar davant del jutge com a imputats (peninsulars i insulars) o als que escolten les explicacions de polítics com Wert i Esperanza Aguirre amb la seva particular visió de l'ensenyament, les beques i el cost de la carrera de medicina.

No caldria dir que em vaig posar com si fos una versió andorrana del Michael Douglas a Un dia de fúria. Vaig enviar uns correus electrònics, explosius, incendiaris, i carregats de metralla a Andorra Turisme, organitzadors de l'espectacle del Cirque del Soleil. Em van explicar que tot havia estat un error i que en breu rebria un altre correu amb les entrades. Pel que fa al tema del castellà sembla que és una cosa del navegador, o potser del navegant, en aquest cas jo. Perquè el meu ídol de la navegació marítima és Cristòfor Colom i si des de 1492 encara no tenim clar si les caravel·les del descobriment d'Amèrica van sortir de Pals (Girona) o de Palos (Huelva) no es pot demanar miracles a la navegació informàtica sobretot per part meva.

Penedit per la flamarada reivindicativa em vaig excusar, per telèfon i per correu, vaig proposar, com a penitència pel meu pecat, si volien que fes de trapezista amb el Cirque du Soleil després de visionar alguns vídeos del gran Gastón Elie. No he rebut resposta en català, castellà o anglès. Vaig pensar fer-me hikihomori, aquests joves japonesos que, per tal d'aïllar-se de la pressió exterior del món es tanquen a pany i forrellat a la seva habitació després de descartar l'opció de perdre'm a la muntanya en saber que el Govern ha adquirit una plataforma de geolocalització per a excursionistes.

Finalment, la meva redempció va arribar en forma de voluntari per controlar els accessos i acomodar la gent els dies d'Scalada. Compleixo tots els requisits i especialment el de tenir més de 18 anys. El problema és que m'hi he apuntat tard i estic en llista d'espera. Com la calor d'estiu. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.