IL·LUSTRACIÓ DE JORDI CASAMAJOR

Les contraportades tenen la mateixa dinàmica que els anys escolars: se solen acabar amb l'arribada de les vacances d'estiu. I ¿què faig aquí encara, el dia 1 de juliol?.. – Doncs això, acomiadar-me... dir-te adéu. Amic lector, ja et trobo a faltar, i això que encara em queden línies i línies abans de marxar, encara m'hi queden més de cinc-centes paraules. És curiós que les nostres converses no es mesuren ni amb hores ni amb minuts, es mesuren amb caràcters i espais. Però ja t'enyoro. Sempre he començat a enyorar tots els éssers estimats des del mateix moment que es divisava la separació, molt abans de l'aparició de les distàncies reals.

No hi ha distàncies reals; ens tornarem a trobar cada dimecres a la columna del Bondia i, si ens posem nostàlgics, a les pàgines de Les bicicletes no es mengen. I avui, acabant la temporada de l'Herbari Forà, parlarem dels raves: les hortalisses que surten a una multitud de frases fetes de tota mena. «Més tibat que un rave» camina el que va massa dret. «De pa i raves» són les empreses que no porten cap altre benefici que el plaer de fer molta feina. Aquell qui exagera la importància de les coses, les diu malament, les tergiversa, «agafa el rave per les fulles». Si mai has tingut un hort o un jardí (segur que has tingut un jardí), recordaràs que passa si s'agafa el rave per les fulles: les fulles se't queden a la mà, i has de començar a cavar per treure el ravenet de sota terra. Tot i que no costa gaire fer-ho, és força emprenyador.

Sempre s'ha dit que el rave és especialment important a la cuina oriental, tant japonesa com xinesa. A la cuina russa, potser no ho és tant, però els raves i els ravenets es cultiven arreu. Es fa una amanida de ravenets crus, ratllats, amb crema agra (un producte molt semblant al iogurt grec sense sucre), amb força sal: trobo que és una amanida deliciosa. Jo, de petita, solia menjar els ravenets vermells i blancs sense res: els anava a buscar a l'hort, els rentava, els tallava les cues i me'ls cruspia a mossegades, banyant-los en sal. L'altra forma de menjar-los era amb mantega, sal i pa de sègol: els raves, i no el pa, s'untaven amb la mantega. També cultivàvem un altre tipus de rave, d'arrel força més gran, blanca o groguenca, de la qual fèiem una mena de sopa freda a base d'una beguda tradicional russa que es deia kvas i es preparava a base de pa fermentat.

A nivell mundial, l'entrada del rave a la història de la humanitat va passar desapercebuda. Ja a Mesopotàmia antiga, els raves s'apreciaven molt i es menjaven com a aperitiu, però sembla que no se sap quan exactament es van començar a cultivar. Sabem que els treballadors que van construir les piràmides d'Egipte rebien la seva paga en raves, cebes i alls: totes aquestes hortalisses tenien característiques idònies per restablir les seves forces després del dur treball físic.

El rave és l'hortalissa que creix bé amb molt sol. Esperem que en tinguem molt, de sol, aquest any, tot i que tenint en compte l'experiència de la primavera i les previsions encara contradictòries, és ben probable que ens quedem més gelats que... que un rave. Que no ens passi. La neu és bona quan toca esquiar.

Ara, a gaudir de la muntanya verda i plena de flors, de maduixetes, de gerds, de sol. Amb les falles i els fallaires, amb les festes de la música i del poble d'Encamp, amb el primer torn de les colònies d'AINA, ha arribat l'estiu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.