Una dotzena de fonts consultades pel diari El País donen per fet un proper divorci entre Europa i el Fons Monetari Internacional (FMI). Per a bé o per a mal, les tensions arriben en vigílies de la important cimera europea que ahir i avui debat les primeres mesures contra la desocupació juvenil i a favor del crèdit a les empreses, assumptes de vital importància per a Espanya; d'aquí el inesperat i controvertit pacte del PSOE de Rubalcaba amb el Govern de Rajoy.

En els rescats financers totals o parcials dels països de la Unió Europea, els integrants de la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i FMI) van imposar la política financera dels estats objecte de les intervencions. Així, la troica, formada per organitzacions no genuïnament democràtiques, supervisa els anomenats programes de consolidació fiscal de governs democràtics, lligats de mans. A canvi d'obeir la troica, els països que ho necessitin reben finançament de l'FMI i / o del BCE. A la pràctica, un país assistit per la troica queda intervingut perquè, al seguir les seves directrius, perd la seva independència política i econòmica, després d'haver cedit al BCE la seva política monetària.

¿Per què es trenca la troica? En principi, a causa del fracàs dels plans de rescat. En aquest sentit, Brussel·les acusa l'FMI de «rentar-se les mans», mentre aquesta institució, basada a Washington, replica que rescats com el de Grècia –on l'FMI va aportar el 30% de l'ajuda– no funcionen pel rebuig de la UE a lleves de deute. Si li fem cas a l'FMI, la sortida de la recessió trigarà. En les seves previsions sobre l'economia mundial, es dedueix que la dècada perduda es propaga per tota la perifèria de la zona euro. Si es compleixen, cinc països de la moneda única, entre ells Espanya, no recuperaran almenys fins el 2018 el nivell d'activitat econòmica que tenien abans de la crisi, una crisi que primer va ser financera i nord-americà, i ara és del deute i europea. Aquests cinc països són Espanya, Itàlia, Portugal, Grècia i Eslovènia, però també han perdut gairebé una dècada Irlanda, Xipre i Estònia, el que dóna gairebé un ple dels països perifèrics de l'euro. A més, un d'ells, Itàlia, estarà en el 2017 encara lluny de recuperar el nivell de PIB real previ a la crisi i un altre, Grècia, estarà molt lluny.

La gran pregunta ara és si, per fi, hi haurà menys troica i més Europa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.