• Calen projectes individuals i col·lectius que obrin de nou l'espita a l'esperança

Foto: EL PERIÒDIC

Exclamava Policarp, bisbe d'Esmirna: «Déu meu, Déu meu, en quin mal segle m'heu fet néixer!». Salvant les distàncies, un reflex d'aquest estat d'opinió es va generalitzant en la societat contemporània, i encara més des de l'esclat de la crisi econòmica, social i institucional que sofrim. És un difús sentiment de pèrdua de referències que exercien com a fites orientadores en el nostre itinerari vital. Cada vegada ens costa més trobar persones o institucions que ens il·luminin amb les idees i els comportaments. El declivi de les referències és en bona part conseqüència de l'alta velocitat dels canvis que s'han produït en les darreres dècades. És conegut que mentre que les mutacions són galopants, els processos d'impregnació cultural són molt lents. D'aquí prové la sensació de desorientació que ens embarga i que és més acusada en la nostra generació que en la dels nostres pares.

Dins del context esmentat voldria posar el focus en un aspecte parcial, el paisatge, que té alguna importància en l'escala de valors de la societat. Deia Spengler que «la natura és, en tot moment, una funció de la cultura». Ve a tomb aquesta afirmació per a remarcar que el paisatge existeix si hi ha una mirada culta i que, en certa forma, l'art i la ciència promouen en cada època models de visió. El paisatge és la resultant de la interacció al llarg dels segles entre natura i societat. És el fruit de la relació de la civilització i el seu espai. I, pel que aquí ens interessa, és també la imatge d'un país; d'un país pulcre o d'un país desendreçat. Entre l'ampli feix d'elements que conformen l'escenari on transcorre la nostra vida –infraestructures, edificacions, conreus, polígons industrials, parcs, rius, pedreres, etc– hi ha les masses forestals, els arbres.

Una petita selecció d'ells, els grans arbres, constitueixen una singularíssima referència estètica i ambiental. Hem d'admetre que a Catalunya (i no només a Catalunya) hi ha una manifesta manca d'amor i de respecte, una enorme indiferència en àmplies capes de la població per aquestes escultures vivents que imprimeixen caràcter al nostre entorn i que fa 100, 200, 300 o fins a 500 anys que ens acompanyen i ens enriqueixen. ¿Com és possible? Costa d'entendre. Es tracta evidentment d'una mancança cultural. Escrivia John Milton en El paradís perdut: «No acusis a la Natura. Ella ha fet la seva part. Ara fes tu la teva». Quina diferència tan acusada amb les societats septentrionals. En elles, els arbres en general, i els grans arbres en especial, gaudeixen d'una devoció que es sembra en l'escola des de la més tendra infància. Una devoció que arrela en contes i llegendes i en tradicions com l'arbre de Nadal. Henry David Thoreau (1817-1862), autor del conegut Walden, escriu en la seva preciosa obra Els colors de la tardor: «Els arbres són institucions que no necessiten reparació ni pintura, que creixen constantment i el seu propi creixement el repara». I afegeix: «Cada arbre és un estandart viu de la llibertat, en el que s'agiten centenars de banderes. Evidentment que no hi ha cap galeria d'art en el país que valgui tant com aquestes vistes de l'oest a la posta del sol sota els grans oms del nostre carrer principal, són el marc d'un quadre que es pinta dia a dia darrera d'ells». I encara: «La bellesa i la riquesa autèntiques solen ser barates i despreciades. El cel podria definir-se com aquell lloc que els homes eviten». En l'etapa de pessimisme i desconcert en que està sumida la nostra societat, a més de posar les bases per a la superació de la greu crisi econòmica que ens abruma, cal encetar un procés de regeneració democràtica. Calen projectes individuals i col·lectius que obrin de nou l'espita a l'esperança, però no hauríem d'oblidar la millora de la formació cívica i, dins d'ella, el respecte al paisatge, als arbres i molt singularment als més venerables d'entre ells. Perquè si és veritat, com afirma Velandia, que «en cadascún de nosaltres hi ha un artista, un amant i un guerrer», estic segur que si ens ho proposem, amb la suma d'esforços de persones i institucions, serem capaços de fer un pas significatiu cap a la dignificació de la nostra societat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.