Quan aquest passat hivern vaig assistir a la presentació del llibre Aiguat! sobre la gran riuada que va patir la conca del Segre el novembre de 1982 no em pensava pas que abans de començar l'estiu viuríem uns nous aiguats al Pirineu, aquesta vegada a les conques del Garona i de la Noguera Pallaresa i Ribagorçana. Els rius son molt importants per a la vida del nostre territori, no solament per l'aigua que porten i per la seva capacitat per fer electricitat sinó també per la seva integració en el nostre paisatge quotidià en el nostre medi natural, ja que formen part del que som i del que tenim. Aquesta vegada l'accés d'aigua, l'aiguat, han castigat durament Era Val D'Aran i ha omplert de pànic a la gent del Pallars i de la Ribagorça. Els nostres rius pirinencs han tornat a sortir de mare causant destrosses materials, i dolor a moltes persones que han perdut la seva casa o que s'han quedat aïllades. El que és curiós és que alhora d'assumir responsabilitats es passen la pilota entre els ajuntaments dels pobles afectats i la CHE (Confederació Hidrogràfica de l'Ebre) per si s'havia netejat o no la llera dels rius. Està bé que es tingui cura de tenir el rius nets i que es desbrossin les lleres, però certament que aquesta no és la solució perquè l'aigua no té aturador i la vella dita ja ens ho diu: «A la vora del riu, no t'hi facis el niu». I quan l'embranzida de l'aigua s'ho emporta tot posem el crit al cel i ens lamentem. No ens en recordem que la natura té les seves lleis, i que per més que amb les tecnologies creiem que la podem dominar no és així, doncs sempre es produeix alguna circumstància, la que sigui, que les supera; aquesta vegada ha coincidit l'increment del cabal dels rius produït pel desgel amb molta quantitat d'aigua, amb unes pluges molt intenses. La natura supera doncs la nostra creença, la nostra supèrbia, de creure que som els amos del món i que podem fer i desfer per controlar-la moguts per un egoisme sense límits. Hauríem de tenir més memòria i saber que els aiguats es reprodueixen als nostres rius més o menys cada 30 anys i per tant hauríem de ser més prudents alhora de fer edificacions. Actualment l'actitud que tenim en vers els nostres rius i les nostres muntanyes em recorda el mite de la Torre de Babel on els homes volien ser com Déu, considero que hem de ser més humils i tenir més cura del Planeta Terra que ens acull, i en el nostre cas concret del nostre medi natural: L'Alt Pirineu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.