No estem en els dies germinals previs a la Revolució Francesa i, per tant, cap testa coronada s'ha deixat enganyar, ni tampoc –per seguir amb les referències de l'època–, ningú camina buscant el comprometedor collaret que li havia estat regalat per un cardenal a la reina Maria Antonieta. Res a veure aquell retaule històric –que va donar peu a una molt reeditada novel·la d'Alejandro Dumas –amb alguns episodis dels nostres dies, i, no obstant això, en algunes de les coses recents que tenen com a protagonistes (i, en principi, com a víctima, la Infanta Cristina de Borbó) desperten un cert ressò de trama si no novel· lesca, si més no, diguem que digna d'investigació. En haver-li atribuït l'Agència Tributària diverses propietats a diferents llocs d'Espanya –propietats suposadament venudes per una suma proper al milió i mig d'euros– i reconèixer posteriorment l'Agència que la informació es devia a un error, s'ha muntat un escàndol majúscul.

Tot aquest assumpte, com és ben sabut, té seient en relació amb la investigacions del cas Nóos en què el jutge instrueix un dens sumari centrat en les aventures non sanctas d'Urdanagarín. Sabut, també, que Cristina, participa dels consells d'administració d'algunes de les societats creades pel duc i pel seu soci, l'instructor, lògicament, va voler saber dels comptes i recursos de la parella. I va ser llavors quan va arribar al jutjat la informació facilitada per l'Agència Tributària sobre les finques suposadament venudes per la Infanta. Finques que ara se sap que no són seves. ¿Tota Espanya es pregunta com s'ha pogut produir un error tan garrafal que en la seva literalitat resulta que assenyalava la Infanta com a suposada autora d'un delicte fiscal i no haver declarat els beneficis de les suposades vendes immobiliàries? Totes les conjectures han estat formulats. Totes menys una, la que apuntaria el «negre» que li escrivia les novel·les a Dumas: algú va poder ordir aquesta trama a manera d'esquer perquè piqués l'instructor i, posteriorment, un cop descobert la falsedat de les dades, desacreditar la instrucció i sol·licitar la nul·litat de tot el procediment. Segur que el novel·lista també hauria dedicat un capítol a gestionar sobre les raons per les quals la defensa de la Infanta ha declinat querellar-se contra l'Agència Tributària, malgrat el palmari de l'error. Ja dic, tot això no passa de ser material per a una novel·la d'intriga que algú acabarà escrivint a falta d'una explicació plausible del que ha passat. Hi ha temps.

Per a més informació consulti l'edició en paper.