• Les tunes universitàries sobreviuen a la tecnologia, la crisi i la llei Wert

Foto: EL PERIÒDIC

La contemplació del gat amb dos caps i dues cares nascut a Oregon no m'hauria provocat un impacte tan gran com l'anunci de l'actuació d'una tuna universitària a Sant Julià de Lòria en el marc del mercat nocturn de Rocacorba. Vaig recordar els conceptes de mysterium tremendum i de stupor mundis perquè estava convençut que la tecnologia, la llei Wert o la crisi havien acabat amb les tunes, o que s'havien extingit per l'evolució de l'espècie i que el seu últim component estava allà on Sigfrid va perdre el seu anell, el dels nibelungs. Feia anys que no sentia parlar de les tunes i em pensava que havien estat tan injustament oblidades com el grup The Claim amb el seu pop de tradició britànica.

Per tant, quan jo anava a la universitat eren gairebé un poder fàctic, per bé que els seus components semblaven els membres dels Rolling Stones. I no perquè toquessin Satisfaction sinó per l'edat. Imaginar aquella universitat postfranquista sense les tunes era com imaginar a Batman sense el Joker, a Don Quixot sense els seus deliris i els cowboys sense els indis. En les llargues reflexions amb els companys a la cafeteria de la uni se'ns feia difícil explicar, des del terreny del raciocini, què empenyia algú a fer-se tunero. Quins motius portaven a un ésser humà, lliurament i sense pressions, per voluntat pròpia, a posar-se aquelles jaquetes i capes negres rematats per cintes de colors, uns pantalons bombatxos i unes sabates negres amb una gran sivella.

Un dia, després d'una macrofesta regada amb aigua de València i calimotxo, algú havia proposat fins i tot de fer una tesi doctoral sobre els sopistes -- predecessors dels actuals tunos al segle XIII--, el Liber Constitutionem de la Universitat de Cervera i la seva influència posterior en les obres de l'Arxipreste d'Hita i de Quevedo. Fins i tot va buscar documentació a la biblio i a la Historia de la Real y Pontificia Universidad de Zaragoza (volum 1) de Jiménez Catalán i Sinues Urbiola, s'explica que de les tunes «van sortir homes que van governar el país i que van ocupar llocs destacats a les lletres i a la política». El mite de les tunes va continuar la seva carrera ascendent, quan un dels companys es va assabentar que el llegendari cantant espanyol José Luis Perales, el de «y cómo es él, a que dedica su tiempo libre» havia format part de la tuna de la Universitat Laboral de Sevilla. La darrera notícia que és té de Perales és que va actuar en el festival cultural de Zacatecas, que pel nom té la pinta de ser un lloc molt llunyà. I la darrera notícia de les tunes és que encara existeixen. Que han sobreviscut a una cançó com Tuno bueno, el tuno muerto de Def Con Dos, una banda espanyola de rap i rock, a un grup del facebook amb 335 seguidors que es diu Yo también odio a los tunos i, sobretot, a una de les pel·lícules més infames de la ja llarga història del cinema com va ser Tuno negro. L'argument gira al voltant d'un psicòpata assassí que s'infiltra a la tuna universitària de Salamanca i que mata els pitjors estudiants de cada classe. D'aquesta manera evitava que passessin de curs o que repetissin, en un criteri un pèl dràstic per solucionar el problema del fracàs escolar. En el cartell de la pel·lícula i com un antecedent de l'spoiler hi posava: «la ignorància mata» i, pel que es dedueix d'aquesta mala còpia d'Scream és més perillosa que l'augment de taxes universitàries, que la nota de tall per accedir a determinades carreres o que les errades tipogràfiques de la selectivitat catalana.

Però la història de les tunes ha passat per damunt de pelis i de llegendes urbanes. No és cert que la Generalitat de Catalunya s'hagués plantejat substituir l'ús de pilotes de goma per actuacions de tunes per dispersar els disturbis durant el que consideri manifestacions violentes. Com tampoc no és cert que els promotors dels escraches o escarnis haguessin pensat prescindir de la colla de gent tocant xiulets davant de les cases de polítics i banquers per una tuna cantant Morena, la de los rojos claveles i Clavelitos de mi corazón, com si fos una serenata sota el balcó d'una noia.

De fet, la serenata no deixa de ser una mena d'escrache de «bon rotllo», és a dir elogiós i amable, però que segueix una lògica idèntica: col·locar-te davant la porta o sota la finestra d'un domicili en aquest cas no per fer soroll, sinó música. I l'anunci de la presència d'una tuna a SJL m'ha fet buscar informació sobre el tema. Així he pogut saber que el mes de maig passat hi va haver una trobada a Barcelona, que algunes tunes universitàries es queixen de l'existència de tunes pirates formades per gent que no té ni ha tingut cap relació amb una universitat i que, fins i tot, hi ha, en ple segle XXI, un compositor que es diu Juan Carlos Berrueco i que es dedica a composar cançons per a tunes. N'ha fet més de 70 i, segons diu, tenen un missatge que no és ranci ni arcaic i que està adaptat als temps actuals.

La possibilitat que les tunes haguessin desaparegut m'ha havia deixat confús, com un comunista després de la caiguda del Mur de Berlín o com un creient en les profecies maies que es desperta i descobreix que el món no s'ha acabat. Ara, amb l'actuació de la Tuna Erasmus m'he plantejat rellançar la meva tesi doctoral sobre els sopistes. El que no m'he plantejat, ni després d'acabar amb la producció de cervesa Alpha per a la ruta del pintxo, és vestir-me de tuno. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.