Gràcies a la premsa lliure, en aquest cas, The Guardian al Regne Unit i The Washington Post als EUA, el món sencer s'ha sabut que una de les múltiples agències de seguretat nord-americanes, la NSA, es dedica des de fa temps a espiar milers de ciutadans registrant les seves trucades telefòniques i les seves comunicacions a Internet.

Descoberta la trama, al president Barack Obama no li ha quedat més remei que reconèixer els fets, dient, a manera de disculpa, que no es pot tenir alhora i al cent per cent seguretat i privacitat. La qual cosa és tant com dir, que de les seves promeses de regeneració del sistema s'han anat quedant en això: en promeses.

Aquell «Yes, we can» que repetit en milions de vots el va portar a la Casa Blanca, s'ha anat poc a poc diluint entre els dits de la «raó d'Estat» tantes vegades invocada pels polítics per cobrir la desraó d'algunes de les seves decisions.

Aquest assumpte de la intercepció massiva de les comunicacions telefòniques i d'Internet se suma a l'autorització del programa de «drons», els avions no tripulats que s'utilitzen en atacs contra civils pakistanesos o afganesos identificats com a terroristes, o la punxada il·legal per part del Departament de Justícia dels telèfons d'un centenar de periodistes del agència Associated Press, o la incomplerta promesa de tancar Guantánamo.

El perfil de l'Obama polític aliè a les murrieries dels politicastres tradicionals de Washington s'ha anat a poc a poc desdibuixant. No ha estat Obama qui ha aconseguit canviar alguns dels costums (dolentes) del sistema sinó que ha estat l‘establishment qui l'ha canviat o fagocitat a ell. En aquest assumpte de la intercepció, en secret, de les comunicacions privades dels ciutadans es reflecteix i dirimeix en negatiu el vell dilema de la proporcionalitat entre els fins i els mitjans. La finalitat és combatre el terrorisme, estar alerta davant la seva difusa amenaça, però els mitjans no poden ultrapassar el mandat constitucional que declara sagrada la privacitat dels ciutadans amb l'excepció dels manaments judicials. Que no és el cas que dóna peu a la escàndol, ja que el ques es revela indica que el control tant de les comunicacions telefòniques com les de la Xarxa, és indiscriminat.

El mite del cavaller que va arribar a Washington per canviar les coses s'ha quedat en el record. Els qui a twitter, amb sarcasme, l'han batejat com Georges W.Obama, han fet diana. Obama no és el que deia ser.

Per a més informació consulti l'edició en paper.