Crec que mai m'he sentit més aterrit que en els exàmens de revàlida. Ni més insegur. Ni més petit. A més, aquestes proves terribles tenen lloc quan la naturalesa convida a sortir a l'exterior, quan tot el que envolta la casa, des del sol als cants dels ocells, des del passeig plàcid a la inauguració de les piscines, és molt més atractiu que uns llibres i un munt d'apunts.

Potser per això, quan ve aquesta època, sorgeixen des dels racons llunyans de la memòria, aquests nerviosismes tan primerencs com profunds, fins i tot molts anys després que els meus fills, que ja m'han donat néts, passaran per la mateixa prova. «Bé, pare. M'ha sortit Plató», em va dir la meva filla, fa molts anys. I jo vaig donar un sospir d'alleujament, com si el que m'examinés fos jo, perquè Plató és molt més fàcil que Aristòtil.

Els exàmens són tan horrorosos com a necessaris. Com les oposicions. Oposar, però oposar-se al company, és a dir, oposició fratricida.

Aquests dies està discutint-se la enèsima reforma educativa d'aquest país que és Espanya tan ple de gent mal educada, i se senten veus sobre la inconveniència dels exàmens, com si fos una cosa que es pogués evitar i hi ha un instrument –com l'alcoholímetre–que pogués mesurar el grau de sapiència en el cervell.

I no n'hi ha. ¿Per què cal examinar-se per a ser jutge? ¿O per projectar un edifici o per operar de cataractes? Sempre hi ha un moment en què t'has d'examinar, i d'això depèn que puguis exercir o no, que et donin la feina o t'ho deneguin. Ningú qüestiona l'examen del carnet de conduir, encara que hi ha països en què no existeix.

Aquests terribles exàmens són tan terribles com imprescindibles i formen part d'un entrenament necessari per després acudir molt més segur a altres exàmens més transcendentals.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.