• Convertir la derrota en victòria ha de ser l'objectiu del BC River Andorra?

Posats a triar, prefereixo la utopia de Thomas More, en què tothom s'ho passa bé en una illa imaginària en lloc de l'Odissea d'Homer en què tots els companys d'Ulisses van morint pel camí i l'heroi torna sol a casa. M'agrada més veure una colla de cinquantins nostàlgics, fent l'indi i cantant a cor, després d'un sopar, In the city de The Jam que sentir Raphael amb la seva al·lucinant versió de l'Indien de Bécaud.

I m'il·lusionen més les victòries que les derrotes. Tot i que haig de reconèixer que tenen la seva mística. Ho vaig comprovar el 1976 quan gràcies a dues revistes de futbol francès Onze i Mondial vaig seguir l'aventura del Saint-Étienne a la copa d'Europa, el que ara és la Lliga de Campions. Van arribar a la final i la van perdre, de manera injusta, contra el Bayern de Munich, abans que l'exdavanter anglès del FC Barcelona, Gary Lineker, fes popular aquella frase que «el futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre guanyen els alemanys».

La crueltat d'aquella derrota i el fet que un equip d'origen popular d'una regió majoritàriament obrera desafiés els grans del futbol europeu (Liverpool, Glasgow Rangers, Dínamo de Kiev, PSV Eindhoven...) van provocar que els seus jugadors fossin aclamats com a autèntics herois a la seva tornada a França. Els va rebre el president de la república, Valéry Giscard d'Estaing i van desfilar aclamats per desenes de milers de persones, pels Camps Elisis de París. A Saint-Étienne la rebuda va ser multitudinària i alguns diaris francesos de l'època especulaven que fins i tot la gent era més nombrosa que si el club hagués guanyat el títol.

Durant molts anys, vaig pensar que en pocs llocs del món existia un reconeixement tan gran a la derrota com a França. Sobretot tenint en compte que un dels esportistes més populars i estimats de la història del país va ser el ciclista Raymond Poulidor que va acabar segon, tres cops i tercer, cinc més al Tour però que mai no el va guanyar.

vaig estar temptat, en el seu moment, d'endinsar-me en l'apassionant món dels francesos i la derrota, en forma de redacció d'un article. Però el risc d'entrar en el complicat món de l'autoajuda, i la lectura del llibre La màgia de pensar en grande de David Schwarts amb la frase lapidària de «la diferència entre l'èxit i el fracàs es troba en la nostra actitud davant l'adversitat», em van dissuadir. Com recomana l'ancestral saviesa japonesa, vaig aplicar la màxima «el que hagis de dir, digueu-ho demà». I em vaig oblidar del tema. Fins que fa unes setmanes a TV3, van fer un reportatge dels 25 anys de la final de la Copa de la UEFA en què va perdre l'Espanyol a Leverkusen. Jo hi era però no en vaig ser responsable. La culpa va ser de l'entrenador (Clemente) o del txa-txa-txa. El president del club era Antoni Baró a qui el popular periodista esportiu, José María García, especialista en matxucar tot bitxo vivent, havia reconegut sempre la seva capacitat per convertir les derrotes en victòries. Així a la tornada a Barcelona, l'aeroport estava a vessar de gent per rebre els jugadors de l'Espanyol tot i que no van saber conservar l'avantatge de 3-0 del partit d'anada. Com la gernació que va sortir al carrer a Bilbao, el 2009, per fer costat als l futbolistes de l'Athletic que van perdre la final de la Copa contra el Barça. O la rebuda al Màlaga, després de la seva eliminació als quarts de final de la darrera Lliga de Campions contra el Borussia de Dortmund. Els jugadors d'aquest equip també van ser rebuts com a herois després de perdre, després, la final contra el Bayern Munich. També recordo l'acollida triomfal als jugadors de rugbi de Perpinyà després de caure contra Tolosa, a la final de la Copa d'Europa del 2006.

No cal ser Albert Camus, en el centenari del seu naixement, per dir que el futbol (i l'esport en general) dóna grans ensenyaments i que és una de les primeres escoles per digerir el contratemps. I no vaig més enllà perquè ni sóc psicòleg, ni especialista en coaching esportiu, ni filòsof, i perquè fent cas a Sant Tomàs només crec en allò que veig. El que vaig veure dijous passat al pavelló de Govern, va ser un entrenador motivant els seus jugadors durant un temps mort perquè acabessin el partit amb el cap ben alt, tot i la diferència al marcador i un públic agraint l'esforç i la magnífica temporada del Bàsquet Club River Andorra.

I AL FINAL del cinquè partit del play-off per pujar la Lliga ACB, els jugadors, asseguts a la banqueta, alguns amb la cara tapada amb una tovallola, com guerrers exhausts, en una mostra més que els triomfadors no sempre són els guanyadors, sinó de fet, els que han assumit la seva condició humana. Com aquell petit exèrcit de grecs que l'any 480 aC va tractar de frenar l'enorme exèrcit del persa Jerjes a les Termòpiles. Van perdre però van donar una lliçó de sacrifici a la resta de grecs que, finalment, els portaria al triomf a les batalles de Salamina i de Platea. La de les Termòpiles va ser una derrota que es va convertir en victòria. És l'exemple a seguir.

Per a més informació consulti l'edició en paper.