• Recuperar i preservar els mots propis o característiques del país hauria de ser un objectiu nacional

No em refereixo a cap gerro o recipient de terrissa o vidre per a posar-hi flors, com defineix el diccionari de l'IEC. Ni a una mesura de vi (Badia / Ganyet / Pérez 1992). Em refereixo a la flor.

Poques vegades ens aturem a fruir dels regals que cada dia ens fa la natura. I menys encara a ser-ne conscients

Com cada any, al mes de maig, amb crisi o sense, amb sol o sense, amb pluja o sense, els nostres pitxers tornen a la vall d'Incles, fent-ne de la vall verda, la vall daurada. Un groc potent i lluminós, un groc gairebé transparent i clar en la corol·la i daurat, vell i fort, en els sèpals o calze i sobretot en la part de l'embolcall de la tija que els uneix i de la qual es bifurquen els sis sèpals que acompanyen, com a veles al vent, la corol·la que té forma de cilindre llarg arromangat en la seva part final ajudant a descobrir els òrgans reproductors, l'estam, amb els filaments, i el pistil, amb l'estigma.

Una corol·la en forma de campana o gerra-got que constitueix alhora els pètals.

Comparable a la florida dels pins o a la de les escobes.

En català estàndard, un narcís de muntanya, el narcissus pseudonarcissus de les amaril·lidàcies i cosí germà de la grandalla i o narcissus poeticus.

Tot aquest aparellatge del periant amb sèpals i pètals protectors de l'estam i el pistil, igualment d'un groc pur excepcional, té una funció protectora i alhora atractiva per als pol·linitzadors.

Curiosament, i a diferència de la grandalla, el pitxer és més vistent que olorós, segurament lligat a que es produeix en un ambient més dur, més fred, i en té prou amb la potència del color per a fer-se veure. Mentre la grandalla, enmig d'una major profussió verdosa, ha de destacar-se potenciant el no color, el blanc, i l'olor .

Cap menció de pitxer es troba a l'Atlas lingüístic d'Andorra (A. Griera 1960), ni a Andorra, el meu país del Consell General de 1960.

En Manel Riera Riera (1992) no recull pitxer com a flor en el seu llibre La llengua catalana a Andorra. Ni tampoc ho fa Badia-Ganyet–Pérez en el Vocabulari d'Andorra de l'Assessorament Lingüístic d'Andorra, el mateix any.

El llibre Flors de l'Associació per a la Defensa de la Natura (1992) tampoc l'esmenta.

Tampoc ho fa Manuel Anglada i Ferran en Arrels d'Andorra (1993).

Doreen C. Lindley sí recull pitxer a la Guia de flors d'Andorra (1994).

I també ho fa i abastament Rosalia Pantebre i Trasfí en El parlar d'Andorra (1997). I situa on es diu, o on el verb es fa paraula, a Canillo, Ordino, Ansalonga i Sornàs. I alhora li dóna una altra apel·lació, el «narcís groc de Soldeu». I n'afegeix que a Escaldes i Encamp es menciona com a «grandalla de Soldeu».

És cert que els de Canillo sentim el pitxer com a flor representativa de la parròquia, com la grandalla ho és a nivell de país.

El seu hàbitat segons M. Losa i P. Montserrat (1960) es troba en els estatges subalpí i alpí. Entre Ransol i Soldeu i fins a Envalira tot just quan marxa la neu. Mentre que la grandalla la situen de Sant Julià de Lòria fins a Canillo (per cotes).

És una llàstima que en les publicacions del país sobre flora se'n perdi el nom. Algunes d'oficials o institucionals.

Recuperar i preservar els mots i les expressions pròpies o característiques del país hauria de ser un objectiu nacional. Perdre el nom de les coses, de les plantes, de les flors, dels ocells, dels insectes, dels arbres del territori, de la natura, de la realitat que ens envolta, encara que cada dia se n'inventin o importin de noves, sobretot dels nous mons virtuals i artificials o imaginaris, és un luxe que no ens podem permetre si no volem convertir-nos en uns pobres analfabets de la vida i potser ens considerem ecològics, sostenibles, complidors de normes ISO i tot el que vulguem, però en definitiva serem éssers vius bords, i sense arrels, ni veïns, ni companys de viatge, fantasmes dins la natura, insensibles ciutadans marginals del món natural que ens sabem comunicar només amb la nostra espècie havent perdut la capacitat de relació amb la resta d'espècies vives.

El cas del pitxer mostra el poc interès oficial i social pel nostre patrimoni natural i cultural viu.

Però, encara que els llibres no en parlin, les coses que ens envolten tenen noms, i cal demanar-los i usar-los. Els que ens han precedit i han fet possible el que tenim, mereixen no el nostre respecte sinó que la nostra intel·ligència estigui a la seva alçada.

No us perdeu, si us plau, l'ocasió de sortir i descobrir la vida que ens envolta i, amb els ulls ben oberts, gaudiu a més dels paisatges, dels micropaisatges, que desvetllen qualsevol racó de la natura quan es treu la neu o l'aigua i la terra de sobre. I sobretot, a la vora dels rius, que encara en queden, verges.

La seva contemplació és el millor reset mental que podeu fer. I no només tindreu una experiència plàstica immemorable, que canvia a cada instant, sinó que us adonareu que formeu part i us trobeu enmig del miracle de la vida, la natura. No cal que us gasteu diners, ni feu quilòmetres anant a qualsevol racó allunyat del món. Allò més gran ho teniu a la vora de casa i es troba, paradoxalment, en allò més petit.

Només és qüestió d'aturar-se, mirar, sentir...

Per a més informació consulti l'edició en paper.