L'ascens de Soraya Sáenz de Santamaría a la vicepresidència econòmica, que acumula a la política, té el significat que vostè li vulgui donar. No gaire, al meu entendre, perquè donya Soraya ja exercia plens poders en la coordinació de l'Executiu i és la persona de la màxima confiança –¿l'única?– del president, Mariano Rajoy. Probablement, ningú va acumular tant poder, i ho va demostrar tan poc, des que Fernando Abril Martorell es convertís en la mà dreta d'Adolfo Suárez. Ni tan sols Alfonso Guerra, perpètuament enfrontat als Carlos Solchaga de torn, va tenir al Consell de Ministres tan als seus peus com la senyora Sáenz de Santamaría.

Que consti que jo, que porto temps pensant que seria molt convenient una remodelació del Govern, me n'alegro, encara que amb sordina. Donya Soraya ha demostrat ser brillant parlamentària, bona organitzadora, i no l'hem vist ficar la pota –massa, almenys– en aquest any i mig llarg d'exercici del poder donant la cara –cosa que no sempre ha fet Rajoy . És cert que en aquest temps s'ha enfrontat a poderosos enemics interns, especialment amb la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, i amb una part de l'aparell de Gènova. Però mai ha estat ella qui ha incorregut en contradiccions, en promeses incomplertes, en atacs de sal grossa a l'adversari polític. Increïble, però cert: la vicepresidenta política (i ara econòmica) està pràcticament incòlume.

¿Per quant de temps? Li ha caigut la patata calenta de l'és l'economia, estúpid!. Conec la seva sòlida fonamentació jurídica, les seves bones arts davant el micròfon, el seu carisma davant la premsa. Desconec la seva formació econòmica, com sortejarà els esculls entre De Guindos, que és un pura sang, i Montoro, que és un tot terreny. O entre Sòria i Arias Cañete, dos bons ministres que fan el que poden amb els materials que han de manejar. Sé que ha sortit airosa, sense tacar-se, de les ocurrències de Gallardón, dels embolics de Wert, de la cruïlla de Matos. Però ara ha de carregar amb les xifres d'atur, per molt bones que hagin resultat al mes de maig, amb el dèficit, amb les exigències d'Olli Rehn.

Penso que Rajoy no li ha fet cap favor, acumulant les econòmiques a les tasques que SSdeS ja ocupava: per molt que valgui, i val, no podrà amb tot. Hauria estat millor nomenar un vice econòmic específic, però ja sabem que Rajoy no es vol ficar en embolics tocant la composició del seu elenc ministerial. I així anem, de victòria en victòria fins a la derrota final.

Per a més informació consulti l'edició en paper.