• La revolució econòmica que està vivint el Japó s'ha convertit en una de les grans esperances

Foto: EL PERIÒDIC

La revolució econòmica que està vivint el Japó, la popularment coneguda com Abenomics, s'ha convertit en una de les grans esperances del panorama econòmic mundial. Sens dubte, el fet que una economia que porta més de dues dècades anquilosada en un cercle viciós de deflació i creixement anèmic estigui donant símptomes creïbles de reactivació enmig d'un panorama encara molt difícil als països desenvolupats és una bona notícia. Especialment perquè el Japó ha estat la referència que tothom ha tingut en ment durant el desenvolupament de la crisi financera, econòmica i fiscal dels darrers cinc anys, com a exemple de l'amenaça que representa una bombolla immobiliària i financera quan no s'aplica la política econòmica correcta. Des d'aquest punt de vista, el Japó ha estat l'exemple que ningú ha volgut imitar.

Si finalment l'experiència del Japó resulta exitosa, la qual cosa està encara per veure, possiblement la lliçó més important que es podrà extreure serà que la credibilitat de les polítiques econòmiques procreixement, i dels responsables d'aplicar-les, és un factor decisiu per assolir els objectius marcats. Cosa de la qual, per cert, haurien de prendre nota els líders europeus.

I és que, de fet, l'agenda per revitalitzar l'economia del primer ministre nipó, Shinzo Abe, no inclou cap mesura que no s'hagi experimentat abans, bé al Japó o bé a altres països. És a dir, que l'Abenomics no ha «inventat la pólvora». La diferència en aquesta ocasió ve marcada tant per la magnitud del pla com pel fet que actua de manera conjunta sobre tres pilars —política monetària, política fiscal i reformes estructurals— que tenen el potencial de retroalimentar els seus efectes i generar un cercle virtuós de creixement. El nou marc de política monetària qualitativa i quantitativa ha col·locat la base monetària com a variable objectiu —deixant de banda el tipus d'interès overnight— i ha començat una expansió quantitativa que suposa una injecció de liquiditat sense precedents —del 28% aproximadament del PIB nipó. Les mesures en l'àmbit fiscal inclouen estímuls basats en un programa d'inversió pública i una reforma impositiva que, d'una banda, reduirà els tipus impositius per a empreses i, d'altra banda, elevarà gradualment el tipus d'IVA des del 5% fins al 15%. Les reformes estructurals, encara per definir, aniran probablement encaminades a avançar en la desregulació, elevar la participació de la població en el mercat laboral i reduir el dèficit energètic del país.

No hi ha dubte que un factor que en aquesta ocasió marca la diferència és la determinació mostrada pel primer ministre Abe, que, per neutralitzar l'oposició a la seva política, no ha tingut cap inconvenient a amenaçar amb acabar amb la independència del banc central —el concepte més «sagrat» de la política monetària moderna. El nou governador del Banc del Japó, Kuroda, ha donat mostres d'una mentalitat pragmàtica i de la seva disposició a assumir riscos per tal d'assolir l'objectiu d'inflació del 2% en un termini de dos anys. I sembla que els principals organismes internacionals donen credibilitat a aquest objectiu, a la vista del fort repunt que recullen les darreres previsions d'inflació del país, que s'espera que assoleixi l'1,8% el 2014, segons les darreres estimacions de l'OCDE i de la Comissió Europea.

L'agressivitat d'aquesta nova política econòmica japonesa ha deixat indiferents a ben pocs i ha rebut tant crítiques com elogis. D'una banda, ningú discuteix els efectes positius en el curt termini. En aquestes alçades de l'any, l'Índex Nikkei s'ha revalorat per sobre del 30%, mentre que el ien s'ha depreciat més d'un 20% enfront del dòlar. A més a més, la confiança dels consumidors està millorant ràpidament i ha assolit màxims de cinc anys, mentre que el primer trimestre del 2013 el PIB ha sorprès amb un repunt del 3,5% en termes anualitzats.

Tanmateix, més dubtes genera el fet que aquesta recuperació pugui ser sostenible en el temps, considerant que fins ara l'economia i els mercats han reaccionat principalment a l'expansió quantitativa, mentre que encara s'han de posar en marxa altres mesures amb un impacte més perdurable en el temps, com els canvis impositius o les reformes estructurals. Els més crítics amb l'Abenomics argumenten que aquesta política ha generat una elevada volatilitat en els mercats, que pot suposar un element d'inestabilitat global i que, encara que fins ara els països perjudicats per la depreciació del ien no s'han mostrat massa combatius, hi ha el risc que en el futur es desencadeni una «guerra de divises» que pot provocar noves turbulències en els mercats financers.

Per a més informació consulti l'edició en paper.