Havia viscut vàries graduacions. De la primera quasi no tenia record perquè va ser en acabar la guarderia i era massa petit per tenir-ne memòria. De la segona, en acabar l'etapa infantil a l'escola, recordava de forma vaga alguna imatge. Finalitzada l'etapa secundària també es va graduar, en donava fe el títol corresponent. Conclòs el batxillerat, una altra festa i un altre títol li va ser lliurat. Ara, després dels quatre anys de la carrera, estava vivint el moment decisiu. Havia completat els estudis universitaris i aquesta sí que era la graduació amb majúscules, la definitiva. Amb la toga negra i la muceta del color blau cel de la seva facultat, escoltava, assegut al costat dels seus companys de promoció, les paraules que el catedràtic corresponent els adreçava en l'últim acte acadèmic a la universitat. Eren els primers de l'anomenat pla Bolònia, que pretenia unificar els estudis universitaris a Europa. Una orla recordaria per a la posteritat, les cares de tots els membres de la promoció. Ells anaven vestits com el catedràtic, amb la diferència que no en tenien de birret, perquè no eren doctors sinó graduats. Així es deia ara, graduats. Mentre sentia el catedràtic, reflexionava sobre les idees que aquest anava exposant. Era cert, tenien una bona formació. Havien arribat fins aquí gràcies a la feina, recolzament i sacrifici de moltes persones, que al llarg de tots aquests anys els havien acompanyat en el seu camí. També era veritat que a partir d'ara s'obria una nova etapa, aquella que haurien d'emprendre ells sols, perquè ja estaven en condicions d'escollir el seu propi camí. Les preocupacions que fins ara els havien inquietat: exàmens, treballs, pràctiques, memòries, etc, es convertirien en records i es toparien amb d'altres més feixugues, la primera de les quals era trobar feina. Era cert que les coses no anaven massa bé, però recordava els comentaris dels seus pares quan evocaven els temps en que ells havien acabat la seva carrera. Llavors les coses tampoc estaven fines, però bé que se'n sortiren. Cada generació, se'n deia, viu els temps que li han tocat i calia buscar les oportunitats. Ara ningú els trauria les castanyes del foc. Haurien de ser ells qui prenguessin el timó de la seva vida. Aquest pensament el va fer adonar-se'n de que ja no era un adolescent i que ells eren els protagonistes del seu propi futur. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.