• En algun establiment força conegut s'hi organitzen cada dia partides imitant als casinos legals

Foto: EL PERIÒDIC

La variant del Texas Hold'em es amplament reconeguda com la versió del joc del quer més extensa i més popular, així com també la més practicada actualment en la majoria de casinos des que fou popularitzada per importants mitjans audiovisuals, principalment pel conegut canal de TV, The Travel Channel amb el seguiment del campionat mundial de professionals: el World Póker Tour.

Fa anys, qui sap quants però segur que molts, que a Andorra ja es jugaven partides clandestines de pòquer en la modalitat de tapat o amagat. No era gaire secret perquè el país és petit i aleshores tothom es coneixia, malgrat que la informació se la transmetien com un secret inconfessable, de boca a orella, amb certa dosi de misteri i complicitat entre els assidus participants a les timbes formades per: contrabandistes, prohoms i també coneguts empresaris de la societat andorrana. Tanmateix, d'uns anys ençà, amb el desenvolupament d'Internet i l'arribada del boom de la modalitat Poker Texas Hold'em, l'aleshores activitat reservada per a uns quants es popularitzà al gran públic. Les timbes han esdevingut una pràctica quotidiana a les xarxes i també en algun local força conegut i concret de la capital, en el qual s'hi juga com a pràctica ordinària aparentment normalitzada i on res té a veure amb les antigues i èpiques timbes clandestines protagonitzades per personatges amb noms i cognoms que ens recorda amb tanta dosi de romanticisme en el seu llibre, recentment publicat, l'estimat doctor Àlvarez.

Però, anant per parts, primerament analitzarem que hi diu la llei al respecte. De fet l'única jurisprudència existent és el Decret del Veguers de l'any 1929, article 5è:

«Queden prohibits en absolut los jocs dits d'envit o aposta, els de sort o atzar i en general tots aquells que no tinguian per objecte un honest entreteniment, advertint als amos dels establiments ahont se juguia i als jugadors que uns i altres seran criminalment responsables de l'infracció d'aquesta prohibició».

I la petita referència en l'article 514 del Codi Penal actual:

«Jocs il·legals: Qui organitzi o participi en jocs il·legals ha de ser castigat amb pena d'arrest. La temptativa és punible».

El que diu la llei és força clar. No deixa gaire espai ni al dubte ni a l'especulació, i per més antiga que sigui, aquesta encara hauria de seguir sent vigent en l'actualitat mentre el Consell General no aprovi una nova reglamentació (sembla ser que aquesta es troba en avançat estat de gestació, segons va afirmar recentment el M.I. cap de Govern en roda de premsa oficial), altra cosa és considerar que els temps han canviat, que l'Andorra d'avui no s'assembla en res a la dels anys quaranta, que l'aleshores projecte de casino que arribà a generar fortes tensions socials esdevingués en el futur un tema tabú, i el que abans era demonitzat ara hagi passat a contemplar-se com una opció més de futur, de desenvolupament i modernització del país en l'àmbit de la indústria turística i de serveis. Tot plegat demostra i evidencia que és evident que el món ha evolucionat, qui sap si cap a millor o cap a pitjor, una discussió que no és la finalitat d'aquest article. La tecnologia, que ha avançat fins a límits impensables fa uns anys, ha canviat radicalment el panorama i l'espectre dels costums de la societat en general i de la nostra en particular, també ho ha fet en l'apartat de l'oci, i del joc concretament, el qual ha esdevingut una formidable indústria que a dia d'avui mou mils de milions d'euros, en viu i en directe o a través de les xarxes.

En certs cercles d'Andorra no han passat gens desapercebudes les oportunitats de negoci que generen els tornejos de pòquer així com les partides en diner en efectiu, sense límit, anomenades cash. A dia d'avui si algú té ganes de jugar ho podrà fer sense problema a partir de primera hora de la tarda i fins a altes hores de la matinada. En algun establiment força conegut s'hi organitzen cada dia partides imitant els mateixos paràmetres que utilitzen casinos legalment autoritzats de la veïna Catalunya, Ax-les-Thermes, o Font Romeu. Taules preparades a l'efecte, croupiers pagats per la casa (en aquest cas no professionals però que ens consta que viuen d'aquesta activitat com si ho fossin), intercanvi de diners per la quantitat equivalent en fitxes per poder jugar i que posteriorment, quan algú plega i guanya, es bescanvien a l'inversa a la barra del local. En cas de necessitat urgent dels jugadors, després de fer sonar un timbre, apareix personal de la casa que també bescanvia diners per fitxes directament a la taula de joc.

Amb el temps s'ha perfeccionat el sistema comercial, i per atraure més jugadors s'efectuen fins i tot tècniques de captació i fidelització de clientela. Els jugadors que s'inscriuen amb temps d'antel·lació (una hora) gaudiran d'una promoció gentilesa de la casa de 20 euros en fitxes per obrir taula. S'entén doncs que gairebé sempre hi hagi cua per aprofitar-se de l'oferta i començar les partides, que s'inicien amb la taula al màxim de la seva capacitat, que és de nou persones jugant. Aquesta oferta de la casa genera –com és evident, ningú regala res per res– algunes obligacions, entre altres que cada jugador desemborsi de la seva butxaca un mínim igual de diners a la quantitat ofertada, o sia 20 euros propis, el que fa que cada jugador comenci la partida amb una quantitat mínima de 40 euros i amb la prohibició explicita de no aixecar-se de la taula, sempre que es guanyin diners, abans de dues hores.

El càlcul aviat està fet: nou persones a 40 euros per persona fan que la partida s'inicii amb un capital de sortida de joc a la taula de 360 euros, quantitat que aviat quedarà petita davant les ràpides pèrdues dels 40 euros inicials d'un tant per cent elevat de jugadors, els quals s'hauran de rascar novament la butxaca si volen i poden seguir jugant.

Gairebé es pot afirmar que a partir de la primera hora de joc el capital que es remena a la taula ja se situa fàcilment al voltant dels 800 euros a 1.000. També a partir d'aquesta primera hora es comencen a succeir canvis més a menys breus de gent a les places de joc fins el tancament de la taula a les tres de la matinada: els croupiers (repartidors de cartes) es tornen cíclicament, hi ha jugadors que perden i marxen, d'altres guanyen i també marxen, altres esperen i fan cua, esperant pacientment el seu torn (ordre que es regeix per les inscripcions en retolador en una pissarra, a la vista de tothom) per ocupar els llocs que van quedant vacants i que podran ocupar sempre i quan desemborsin i canviïn per fitxes una quantitat mínima de 20 euros per poder formar part de la partida, pagant un euro obligat a fons perdut abans de la primera jugada en què participaran. Un espectacle peculiar seguit per curiosos i clients, que també n'hi ha, que s'entretenen mirant i escoltant tot tipus de converses, també insults, que es generen durant les partides. Tot plegat un negoci evident per a l'establiment si es té en compte que a cada jugada, la casa, representada com hem dit abans pel croupier, s'assegura uns dividends força suculents, que es corresponen amb gairebé entre un 3% a un 5 % del total dels diners en joc en cada una de les jugades, i que aquest últim retira en cada una d'elles les fitxes amb el valor corresponent introduint-les en una caixa metàl·lica portàtil situada sota la taula, protegida d'ulls curiosos, enmig de les seves cames.

Rotacions de 25 a 50, o més, persones diàries durant 13 hores seguides (a vegades l'afluència fa que s'obrin dues taules) asseguren un negoci rodó pels quins es beneficien de l'afer. Orientativament els números més o menys són els següents: una mà dura entre 2 i 3 minuts, en una hora poden fer-se de 30 a 50 mans, i a cada mà es pot acumular un pot que oscil·la de mitjana entre 6-9 € mínims fins uns 100 € o 200 € màxims, només durant les tardes, perquè a les nits ja parlaríem d'una altra història... Més a menys a l'hora de sopar prenen el relleu, a vegades esglaonadament i a vegades es comença partida nova, jugadors assidus més experimentats, pseudoprofessionals i amb un poder pecuniari superior que fa que les xifres anteriorment esmentades de la tarda esdevinguin fins i tot ridícules.

Tot plegat un muntatge molt organitzat totalment exempt d'impostos, contribucions i qualsevol tipus de control. Un negoci net i rodó per als propietaris dels locals i per a d'altres particulars associats, els quals en base a una mena de conveni amb els anteriors, s'ocupen de muntar i gestionar els beneficis de les taules i partides (també hi ha altres taules on es practiquen altres modalitats de joc, com el conegut Remigio, on es belluguen també gens menyspreables quantitats de diners) exercint ells mateixos de croupiers, passant per d'altres personatges, sospitosament fixes, que cada dia s'asseuen a les taules de joc, en qualitat de jugadors, molts, una majoria d'un 60%, sense treball conegut, sense ofici ni benefici (com es deia antigament), altres a l'atur o en període de baixa laboral, se suposa que tots a la recerca de guanys, i entre alguns ells, amb algun tipus o mena d'acord o pacte de no agressió secret (difícil de demostrar però no impossible) per no perjudicar-se mútuament en el negoci i beneficiar-se dels incauts, que no és altra cosa que desplomar els pardillos... com bategen als que se suposa que deuen ser l'altre 40% de gent que juga, persones anònimes, ciutadans normals, també algun estranger de pas que n'ha sentit a parlar, que s'asseuen una estoneta per practicar el joc de moda, als únics llocs on es pot jugar actualment al nostre país al pòquer.

Quan és pregunta a persones a qui els agrada jugar i juguen habitualment a jocs d'envit amb diners –com el pòquer– com està el tema del joc a Andorra en l'actualitat, sorprendrà constatar que ningú es mostra especialment preocupat pel fet d'asseure's a fer la partida. Sigui per desconeixement o per la tolerància que hi ha hagut des de fa anys, malgrat l'evident abús de la situació detallada anteriorment, el cas és què ningú considera que jugant estigui fent res de mal fet, i encara menys que infringeixi cap llei. La resposta més corrent seria: «El joc a Andorra no és il·legal, i com actualment hi ha un buit legal, per tant és al·legal...»

La resta es fàcil de deduir... El joc sempre serà el joc... i el pòquer, doncs és el pòquer... El panorama que es respira en un casino reglamentat comparat al d'un establiment de restauració que faci les funcions de casino sense ser-ho, pot semblar igual en la forma, però és evident que no ho és gens en el fons. Els primers ofereixen totes les garanties estipulades per les lleis i avalades en últim terme pels estats, els segons és beneficien de tots els avantatges del joc sense cap tipus de control, i en no pagar contribucions de cap mena ni disposar de les inversions necessàries i obligatòries en establiments especialitzats obtenen guanys desmesurats, augmentats significativament per la manca de competència, ja que altres establiments similars del ram als quals potser també els agradaria, i els ajudaria a superar la crisi, el fet de disposar de taules de joc i entrar en el negoci organitzant partides cash o campionats, no ho fan per ètica o qui sap si no per por a ser penalitzats.

Tanmateix, sigui quin sigui el país o el local on es jugui, amb impostos o sense, amb més o menys reglamentació implicada, les estadístiques i els resultats comptables així ho demostren, la conclusió, inevitablement, és la mateixa: el casino, o la entitat organitzadora, sempre hi guanya! Beneficis assegurats més o menys importants per a aquests primers, i quantitats més o menys importants, depenents de factors diversos i variats: la sort, tècnica, capacitat pecuniària, per a un percentatge minoritari de jugadors, i grans quantitats de diners perduts per a un percentatge encara més elevat de gent, els jugadors que perden també per molts altres factors: per la mala sort, perquè són principiants, els pardillos, pels que tenen poca capacitat pecuniària i ja no tenen opció a recuperar-se, i un llarg etc, etc.

Ja per acabar, cal esmentar els efectes possibles i més que probables derivats de tot plegat, els danys col·laterals que generen activitats com la pràctica de joc d'envit amb diners, més atenuades o controlades si aquestes tenen l'empara, la vigilància i la necessària tutel·la de les administracions dels estats, tantes causes o efectes com la mateixa vida, com els mals que afecten les societats en que vivim, sobretot en aquests darrers anys de crisi generalitzada (és d'obligació esmentar que quan més és juga, i es juga a tot, és precisament quan més crisi i misèria ens envolten) són el brou de cultiu ideal en el qual afloren drames personals de tota mena. Comparteixen les grandeses i misèries de les taules de pòquer: vividors del joc amb professionals liberals, parats amb ocupats, natius amb residents, gent de pas amb temporers, races, colors, nacionalitats, religions... Tot un món... Un altre món! Però, és clar... El joc és el joc!

Per a més informació consulti l'edició en paper.