La depressió és relativament silenciosa. Els carrers estan buits de tot indici d'alegria. No es consumeix i ni tan sols la rebaixa en els preus dels menús que garanteixen la supervivència dels petits negocis. El més dramàtic sempre resideix en els barris de les perifèries, als polígons industrials. El centre de les ciutats dissimula més la tragèdia perquè la classe mitjana té pànic al reconeixement del fracàs. Hi ha una pregunta recurrent: per què no es produeix el tan gastat esclat social? La resposta és complicada, la solitud de cada tragèdia en un univers de milions de persones sentenciades, que ja no tenen somnis o els consideren inabastables. No estan oferts vectors per organitzar la indignació i convertir-la en propostes possibles. La desesperació i la indignació han d'estar acompanyades; individualment som gairebé res. És cert que en molts barris hi ha, actius, mecanismes de solidaritat. Roba de segona mà, intercanvis de llibres, nuclis de resistència que estan teixint una societat paral·lela a la institucional. Però hi ha poca visibilitat en un hemisferi en què els sindicats estan absents. No hi ha bosses de resistència per als desocupats. Càritas i algunes altres ONG compleixen el paper que en altres èpoques han tingut els sindicats en l'assistència als desnonats socials. Hi ha moviments emergents que no acaben de quallar. Les eleccions europees seran la gran ocasió perquè emergeixen noves forces amb presència institucional. Els marginats es veuran afavorits pel calendari electoral. Les europees són un escenari propici per castigar els grans partits i provar noves fórmules. Mariano Rajoy ha aconseguit fer dels silencis la seva gran virtut. No conec ningú que cregui que el president del Govern tingui un projecte diferent al d'obeir a Europa. Fins i tot la sortida extemporània de José María Aznar l'ha situat com un governant prudent. No caure en la provocació és el seu dogma. Les enquestes del CIS fan una radiografia no dinàmica de la situació. Desencís sense alternatives; desafecció sense recanvis, destrucció de la confiança en les institucions sense que ningú proposi una ruptura. Mentrestant, només els jutges fan oposició amb les seves resolucions. El calendari pot convocar coincidències explosives en un laboratori on des de la filla del Rei fins a l'expresident Aznar poden fer l ‘entrada als jutjats. Estic convençut que estem en una immensa calma aparent com a preludi d'una tempesta de la qual encara no coneixem ni la seva data ni les seves conseqüències.

Per a més informació consulti l'edició en paper.