El concepte d’aventura ha estat durant molts anys, íntimament associat a l’Everest gràcies a l’afany de la Royal Geographic Society que va perseverar en el seu intent de portar un humà al cim. La setmana passada, 670 persones van intentar fer-ho, tot coincidint amb la millor època meteorològica de l’any. Entre els que ho van aconseguir hi ha un japonès de 80 anys. Aviat ho intentarà un nepalès de 81 anys. No és que sigui el cim Matusalén, però el cert és que pujar a l’Everest s’ha massificat molt. Dimecres passat el diari anglès The Guardian parlava de les llargues cues al sostre del món i recollia el testimoni de dos alpinistes noruecs que van haver de fer dues hores i mitja de cua en diferents punts. «Hi ha gent sense experiència que va molt lenta i això provoca retencions», deien.

És el cim més alt del món però no el més difícil, la qual cosa no amaga la seva perillositat com ho demostra el nombre anual de morts; la setmana passada, un alpinista de Corea del Sud i un altre de Bangla Desh. El 15 de maig moria, en una glacera el mític Alexei Bolotov. Quatre dies més tard, a La 2 de Televisió Espanyola, s’emetia com a homenatge, el documental Pura Vida sobre l’intent de rescat, l’any 2008, de l’alpinista Iñaki Ochoa a l’Annapurna. Bolotov explicava els motius que l’empenyien a pujar als cims més difícils: «no anem allà dalt perquè busquem l’èxit, hi anem perquè això és el que ens dóna vida». L’explorador anglès George H. Mallory, mestre i home de lletres, que el 1924 no va tornar de l’Everest, quan li preguntaven per què volia conquerir-lo deia que per l’esperit d’aventura, que manté viva l’ànima, però com a raó més important responia: «Perquè és allà». Ell i la seva esposa Ruth, que es va convertir en la primera vídua de l’Everest, van intercanviar una abundant correspondència durant aquella aventura. L’escriptora canadenca Tanis Rideout l’ha recollit en un llibre colpidor que es diu Above all things, que m’ha arribat gràcies a Ama zon. Sabem tot el que passa a casa de l’escalador mentre ell és a l’Everest i sobretot quan la seva dona comunica als seus fills la mort del pare. L’any 1985, l’expedició Caixa de Barcelona que va fer el cim va instal·lar el camp base en el mateix lloc que aquells anglesos dels anys vint, molt a prop de les runes del monestir de Rongbuck. Vaig tenir la sort de poder viure intensament aquella fita d’un 28 d‘agost de 1985 quan Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès amb tres xerpes van fer el cim. Era la segona expedició. A la primera, el 1983, va faltar molt poc per arribar al cim. Tan poc que el diari El Noticiero Universal va publicar a la seva portada que «Catalunya ha arribat al cim del món». Es van anticipar dos anys a aquell famós «Catalunya ha assolit el sostre del món. Visca Catalunya!» d’Òscar Cadiach a través del walkie-talkie. Ara a ell i a la resta d’expedicionaris potser els haguessin qualificat de nazis i etarres i el PP, Ciudadanos i el Tribunal Constitucional haurien exigit que, al cim, a més de la senyera, la bandera de la Caixa de Barcelona i la de la candidatura dels Jocs de Barcelona-92, hi onegés la bandera espanyola. I al pobre Toni Sors, mort l’any 1982 al Lhotse Shar, que tenia el costum d’encendre un Ducados al cim, li haurien aplicat la llei antitabac i hagués estat blanc de les crítiques de múltiples col·lectius ecologistes. Aquella expedició va tenir un enorme impacte social i mediàtic, a més d’un sentiment d’afirmació catalanista per una nació necessitada d’èpica. L’endemà de l’arribada al cim, el director del diari on treballava em va encarregar d’elaborar una sèrie de reportatges sobre cada un dels 14 alpinistes. Vaig fer la volta a Catalunya, com el president de la Generalitat de Catalunya d’aquella època, Jordi Pujol amb els seus periples de cap de setmana. Vaig anar, entre d’altres llocs, al Maresme, a Osona, al Baix Llobregat, al Tarragonés, a una sabateria del carrer de Sants que crec que regentaven els pares d’en Carles Vallès, a centres excursionistes i a entrevistar vells alpinistes perquè els membres de l’expedició encara no havien tornat. Els quasi 28 anys que han passat i el fet que sóc un desastre i que no conservo res del que escric m’impedeixen ser gaire precís. Sí que recordo el pis d’un dels expedicionaris (Nil Bohigas???) amb uns forats a la part de dalt del marc d’una porta on em van explicar que s’hi penjava amb els dits per enfortir-los de cara a les ascensions i el diluvi universal que vaig patir quan sortia, un dissabte a la tarda, de la casa dels pares de l’Enric Lucas, no sé si era a Sant Boi del Llobregat o al Prat del Llobregat. Va ploure tant que es va suspendre el partit de Lliga de futbol que havia de jugar el Barça contra Las Palmas, no estic segur de si era aquest o un altre equip. Es van inundar els vestidors i altres dependències del Camp Nou i jo vaig arribar a la redacció com si hagués sortit de la màquina de rentar sense centrifugar. El que recordo de totes aquelles entrevistes i recerques és que dos dels impulsors del projecte Everest, Pere Aymerich i Enric Font van morir el 1982 al Manaslú, que gestionar el permís d’escalada va trigar quatre anys amb dos desplaçaments inclosos a Pequín, que van haver de travessar, des de Lhasa, tot l’altiplà tibetà; que les comunicacions amb l’exterior es feien en morse, i que van ser els primers occidentals a coronar per la cara nord, des del Tíbet.

I que tot això m’ho ha fet recordar en Domi Trastoy amb el seu ascens la setmana passada a l’Everest. M’és igual si va utilitzar oxigen, si ja hi puja gairebé tothom o si per 60.000 euros fas el cim amb l’ajut de quatre xerpes perquè tot parafrasejant, l’escriptor nord-americà, Tom Wolfe diu que només estan escollits per la glòria els que tenen el que s’ha de tenir.

Per a més informació consulti l'edició en paper.