Al Govern de Rajoy li ha sortit un nou cap de l'oposició. Es diu José María Aznar. L'ex president –després de la seva entrevista a Antena 3– ha deixat la porta oberta a la seva possible tornada a la política i s'ha col·locat a la ratlla mateixa del cor plantejant una esmena a la totalitat a la política seguida per aquell a qui va designar com el seu successor. Aznar li retreu gairebé tot a Rajoy. Des de la pujada d'impostos (va dir que calia baixar-los), fins l'incompliment d'altres compromisos del programa electoral del PP, des de la manca de lideratge (va parlar de llanguiment) fins la manca de renovació d'un projecte històric per a Espanya. Encara més: va dir que l'Estat estava inerme per fer front als desafiaments de qui pretenen trencar la cohesió nacional. Va ser menys contundent a l'hora de donar la seva versió del compromès afer dels sobresous que cobraven alguns dirigents del partit, diners extra, diners que alguns han reconegut haver percebut.

Qualsevol espectador no avisat de les circumstàncies polítiques que envolten al personatge, en observar i escoltar l'Aznar, tranquil però tonant, que vam veure a la televisió no hauria dit que qui així parlava i criticava la deriva del Govern en tots els fronts era el president d'honor del partit que governa a Espanya. Analitzant el discurs polític que embastaven les seves paraules hauria fet que o bé era el cap de l'oposició o bé un candidat a substituir a qui ara està al capdavant del PP. Descartada la primera impressió s'imposa la segona. Són molts els que pensen que Aznar vol tornar a la primera línia de la política. És, ja dic, l'opinió majoritària, però no la comparteixo.

No la comparteixo perquè, tot i la contundència, la brutalitat, fins i tot, amb la qual va descriure i va criticar la política i les mancances del Govern que presideix Rajoy (la desqualificació de la política fiscal de Montoro va ser immisericorde), Aznar sap millor que ningú que qui controla el partit és Rajoy, sap, també, que els barons emergents a qui deuen el càrrec i a qui es deuen és a Rajoy. En l'hipotètic –i per a mi, improbable escenari– d'una operació de substitució en el lideratge del partit, Aznar sap que només podria comptar amb el suport d'Esperanza Aguirre i, potser, amb el de Javier Arenas, dirigent andalús ara per ara perdut en la polseguera. Coneixent el tarannà de Rajoy, és molt probable que ni tan sols es dobi de per al·ludit i despatxi aquest assumpte dient que no entrarà en polèmiques i que per a ell totes les opinions són respectables. Al temps.

Per a més informació consulti l'edició en paper.