Es pot entendre, no sense certa repugnància, que hi hagi qui anteposen els resultats a qualsevol consideració de caire moral, ètica o estètica pel que fa als mitjans per aconseguir-los, però el que no es pot entendre, ni amb repugnància ni sense, és que hi hagi especialistes, bé votats o bé pagats, en no aconseguir resultats ninguns mitjançant procediments execrables. Aquí tenim, sense anar més lluny, José Mourinho, un tipus atroç, que a base d'agressions a companys, insults a tot déu, defenestracions de la flor i nata de la plantilla, menyspreus a la massa social i al planter, i innombrables atemptats a la bona criança, l'esperit esportiu, la intel·ligència i al bon gust, no ha guanyat al Reial Madrid, en tres anys i amb la millor plantilla del món, res que qualsevol particular no hagués guanyat posant l'equip sobre la gespa i deixant-lo jugar al seu aire, fent el que les seves figures els donés la gana.

És de justícia, però, repartir els mèrits, demèrits horribles en el cas que ens ocupa: res del que ha fet ni del que ha deixat de fer Mourinho al Reial Madrid hauria estat possible sense el xec en blanc que li va lliurar el president de l'entitat, Florentino Pérez, i que el portuguès ha fet servir per deixar tremolant i arruïnat moralment a l'equip. Sembla clar que al potentat Florentino mai li van semblar malament les maneres escassament florentins del míster dels seus ulls, o bé, que ve a ser el mateix, que li resultessin indiferents, de manera que sense aquesta cooperació necessària, sense aquesta sintonia activa o passiva, el tal Mourinho, un egòlatra plasta com tots els afligits de complex d'inferioritat, no podria haver arribat tan lluny en els espaiosos territoris del no-res.

Sense baixar tant, de cap manera, als fons abissals de la mala educació on habita el portuguès, el nostre Mariano Rajoy té, en política, alguna cosa o molt d'ell: està fent tota l'estona coses terribles a la gent, i no aconsegueix res , cap resultat positiu. Abans al contrari, deixa la imatge del contractador, Espanya, per terra, com Mou la del Madrid. I després, és clar, el del plasma, el de no donar la cara ni acceptar preguntes, i aparèixer, quan apareix, dins d'un televisor. Això últim ho ha fet Mourinho amb una mica més inanimat si cap: Karanka. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.