Foto: EL PERIÒDIC

Hores d'ara, ja ens deu haver quedat clar que, ahir, el bicentenari del naixement de Wagner no és una celebració que només aprofita dates rodones –se celebra també el 130è aniversari de la seva mort a Venècia. La seva obra ens deixa davant la nua evidència que tot és el mateix i res no té solució. Això és manifesta en la història mitològica de la lluita per l'anell dels Nibelungs i que dóna lloc a quatre òperes ben conegudes –L'or del Rin, la Valquíria, Sigfred i el Capvespre dels déus. En música aquest relat dura unes 15 hores en les quals s'explica un problema de falta de previsió. Wotan, el déu principal, es fa construir un palau magnífic. La mà d'obra són els gegants, una raça extinta i que de fet s'extingeix arran dels problemes que els hi crea Wotan. Fan bé la seva feina i de manera ràpida. Naturalment volen cobrar, però com molt bé observa la Sra. Wotan, que es diu Fricka, el seu marit no ha pensat en el finançament del sumptuós edifici i no sap com pagar-lo. Els eficients mestres d'obres decideixen segrestar la deessa que porta el tema d'intendència de la família, amb una dieta de pomes que els permet conservar una joventut –relativa segons la iconografia– perpètua. Com que no ho poden acceptar, han de pensar amb astúcia, cosa de la que se'n encarrega la divinitat del foc que fa una mica de vida a part, i decideixen robar un tresor, l'or del Rin que prèviament ha estat arrabassat a les noies que el vigilaven per un individu marginal que abusa de la seva confiança. El tresor permetrà pagar els gegants i recuperar la deessa intendent, que es diu Freia per cert. A partir d'aquí les coses no poden anar pitjor. Entre els gegants, el marginat autoritari, i el seu fill que és de pronòstic, uns obrers explotats en la fabricació d'or, les filles de Wotan que només pensen en anar a cavall, l'heroi imprudent Sigfrid i la seva senyora, més assenyada, es crea un ambient fatal. I tot només perquè la planificació de l'obra no havia previst com fer front a les despeses. Al final, després d'un bon sang i fetge, el palau queda fet una coca de manera que tothom, en aquest cas els déus també, en surt perjudicat. Les úniques que se'n salven són les noies que vigilaven el tresor, potser com un homenatge a la seva innocència i al valor regenerador de les aigües del riu. Vet aquí l'acte primer dels problemes: una gestió incompetent, però quina meravella musical.

Per a més informació consulti l'edició en paper.