• Catalunya, en lloc d'apostar més que mai per l'educació, redueix la despesa per alumne

Foto: EL PERIÒDIC

Escrivia l'admirat paisatgística Nicolau Rubió i Tudurí, autor de tants preciosos jardins de casa nostra, l'any 1926: «Preveiem el futur; sinó vindrà un dia que els forasters que entrin al nostre país s'esgarrifaran de trobar-hi un garbuix inexplicable de fàbriques, pins, carreteres, pous de mina, hortes, cases, fils elèctrics,etc, entre els quals no restarà un pam de net. Catalunya ja no serà una bella terra ni podrà ésser-ho mai més». ¿Feia la descripció Rubió i Tudurí de la Catalunya de l'any 2013 ? Fa molt pocs mesos, justament unes setmanes abans de morir, l'exmestre d'urbanistes Manuel Ribas Piera publicava en un diari barceloní, en relació a l'estranya oferta del Govern de la Generalitat, a l'empresa de casinos Eurovegas dels millors terrenys del Parc Agrari del Llobregat, indispensable pulmó verd de l'àrea metropolitana de Barcelona: «La terra és el més preuat patrimoni nacional. Un patrimoni al que no hauríem de renunciar i que és, en darrer terme, allò que ens distingeix i ens uneix. El suport tradicional d'una nació. Hauríem d'avergonyir-nos de vendre (o malmetre) allò que més ens pot enorgullir, la nostra terra, la terra dels nostres avantpassats». I encara un altre arquitecte, Josep Mª Montaner, deia en un article recent: «Som una nació, amb la seva cultura i la seva llengua, però sense el seu Estat. No obstant, ens hem convertit en un país sense projecte, que s'autoenganya amb l'horitzó de la independència com a solució als seus problemes. I aquesta terra de projectes urbans està eixuta».

En aquesta etapa d'acceleració històrica, ¿quin és l'objectiu nacional dels catalans ? Per a alguns la independència. Però és lícit preguntar-se: ¿independència per a fer què? ¿On és el projecte il·lusionant i ambiciós, les seves línies mestres, les prioritats, els mitjans per sortir del marasme de la situació actual? Són cada vegada més evidents els símptomes de decadència, de deixadesa general, de manca de lideratge, que aboquen al pessimisme al cos social. S'ha anat estenent la idea, impulsada per alguns sectors polítics i mitjans de comunicació, sempre perillosa, de que nosaltres no tenim cap responsabilitat en el que està passant, de que tot és culpa dels de fora. Sembla a vegades que avancem cap a l'adopció d'aquella actitud immadura, tan comuna entre els mals estudiants, de donar sempre la culpa al professor. I, és clar que cal canviar moltes coses que frenen les aspiracions de la immensa majoria de catalans: el sistema de finançament, la insuficient reconeixement de la diferència, el respecte a la cultura i a la immersió lingüística en l'escola, etc. Evidentment que el «cafè per a tots» (amb l'excepció d'Euskadi i Navarra) ja no serveix, i que hi ha poderoses resistències al canvi. Però no ens enganyem, res es resoldrà sense l'assumpció de les pròpies responsabilitats. El tremp dels individus i de les nacions es posa de manifest en els moments de dificultats, no quan es neda en l'abundància. Un país com Catalunya, per posar un exemple punyent, que en lloc d'apostar més que mai per l'educació, la més important penyora de futur, redueix en dos anys un 20% la despesa per alumne (3.370 € l'any 2012, 820 € menys que el 2010) és un país mal governat, un país que ha perdut el rumb. En els anys de la seva pitjor crisi econòmica Finlàndia, a través d'un gran acord nacional, va garantir per 30 anys la prioritat absoluta a l'educació. No van donar la culpa als de fora; senzillament van fer el que havien de fer i d'aquell històric pacte entre governants i governats en recolliran els fruits moltes generacions.

Si els catalans no som el centre del món, com alguns s'esforcen en presentar-nos, sinó –el que no és poca cosa– el centre del nostre petit món, el respecte del concert de les nacions i el respecte a nosaltres mateixos, l'obtindrem no amb gesticulació i diplomàcia amateur, sinó amb lideratge, amb projecte, amb objectius a mig i llarg termini compartits per amplis sectors de la ciutadania i amb l'exercici continuat de l'exemplaritat per part dels dirigents polítics i socials. ¿Quins són al meu parer els trets fonamentals del que hauria de constituir el gran «Objectiu nacional»? La cultura de l'esforç, l'orgull de la feina ben feta, la pulcritud en les actituds i en la imatge física del país (avui tan desmillorada), el sentit de responsabilitat individual i col·lectiva i la infatigable cerca de la qualitat en qualsevol àmbit d'activitat, tant en la més minúscula parcel·la professional com en la de més alta transcendència social. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.