IL·LUSTRACIÓ DE JORDI CASAMAJOR

La nit de Sant Joan, entre la primera i la última campanada, floreix i grana la flor de la falguera. Només els iniciats en les arts de la màgia poden trobar-la i collir-la, després de seguir un ritual complicat. La flor de la falguera dóna el poder per obrir els cors, trobar tresors (entrar a qualsevol amagatall o caixa forta), entendre la llengua dels animals, donar ordres als dimonis i als esperits, tenir poders sobre la terra i l'aigua, convertir-se en qualsevol cosa, ser invisible i tornar invisibles els teus amants. Els personatges d' «Enric IV» bromegen sobre la possibilitat de caminar desapercebuts si es té «la recepta de la flor de la falguera» (i la possibilitat encara més viable de caminar desapercebuts si es camina de nit: a l'època de Shakespeare, la negra nit devia ser ben fosca). Les bruixes alemanyes l'usaven pel cap d'any, durant la Nit de Walpurgis.

Si consulteu els botànics per obtenir-ne més detalls, segurament us diran que és tan sols una llegenda, que la falguera no floreix mai ni produeix llavors sinó que es reprodueix per espores, però no en feu cas: els mètodes científics funcionen a base d'estadístiques. Ho diuen així perquè el percentatge dels miracles a la vida quotidiana s'aproxima a zero i és negligible: la legitimació històrica dels conceptes només s'aplica al reialme de la política i, de vegades, humanitats, i no té res a veure amb la biologia. Ja poden dir que l'únic lloc per veure la falguera florida és a la propaganda del concurs de literatura breu del departament d'eslavística de la Universitat de Barcelona (si contestem a la pregunta «¿què és l'ànima eslava, i quins mites conformen el concepte d'eslau en el nostre imaginari?» abans del 6 de juny, podem guanyar un llibre electrònic i una deliciosa coca de Sant Joan). I l'altre lloc on floreix la falguera són monedes commemoratives de l'estat de Bielorússia. A la naturalesa, ens diran, no hi és: es tracta de vegetals inferiors, plantes sense llavors. Ja poden dir-ho. 364 dies i 11 hores a l'any tindran raó.

El nom llatí de la falguera (pteridium aguillinum) significa «l'ala de l'àliga», i veritablement se li assembla, a una ala d'un ocell enorme. Són unes de les plantes més antigues de la Terra que van dominar el món vegetal durant molt de temps (ja que van ser les primeres plantes que van tenir vasos conductors) i s'han conservat fins l'actualitat. Apareixen al registre fòssil al començament del Carbonífer, fa entre 290 i 355 milions d'anys: aleshores formaven veritables boscos pel primer cop a la història del planeta, amb exemplars que arribaven fins a 30 metres d'alçada. La fusta de falgueres premsades va servir de base dels elements que formen els grans jaciments de carbó, que es van originar quan alguns d'aquells boscos es van enfonsar en el sòl pantanós a gran velocitat, sense tenir temps de descompondre's. Tenim la primera evidència de les falgueres relacionades amb les famílies que existeixen avui en dia al Triàsic. El Cretaci Superior va ser el moment quan van aparèixer moltes falgueres noves. Antigament, dominaven les formes arborescents de la falguera, i actualment predominen les formes herbàcies, tot i que algunes formes arborescents encara queden als tròpics.

Molts pobles de la terra empren els pecíols de les falgueres com a aliment. Tanmateix, s'ha d'anar amb molt de compte a l'hora d'ingerir aquesta planta, ja que moltes espècies de la falguera són altament tòxiques (sobretot crues). Així que no us recomano experimentar amb elles: per menjar sa, us sortirà més a compte posar-vos a les mans dels professionals i gaudir de les IV Jornades Gastronòmiques d'Andorra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.