El Govern sembla que es nega a estudiar la possibilitat d'implantar a Espanya un contracte laboral únic, indefinit, que acabi amb la dualitat actual entre fixes i temporals. El rebuig ha vingut tant del mateix Mariano Rajoy com de la ministra d'Ocupació.

Han estat força contundents. Fins i tot es parla de la seva possible inconstitucionalitat. El rebuig dels sindicats no sorprèn. Qualsevol cosa que soni a moviment els aterra. A mi personalment no em sembla malament.

Desenes d'economistes del país, de tots els colors, van clamar el seu dia per a aquest tipus de contracte. Quins temps. Aleshores, Espanya no arribava ni als quatre milions d'aturats. Igual ens hauríem estalviat tot el que ha vingut després.

El cas és que mentre això es discuteix, la meitat dels joves del país no treballen. S'ha modificat la sortida del mercat de treball, però també cal canviar-ne l'entrada, la contractació.

No només caldria abaixar els impostos a autònoms i PIMES i les cotitzacions socials, sinó facilitar les contractacions de tot tipus en funció de les necessitats de les empreses. Quants joves donarien el que fos per tenir una feina encara que fos per hores, per dies, per quinzenes?

Per a molts seria una manera d'entrar al mercat laboral, cosa que a hores d'ara, molts ni tan sols han provat. No entenc la fulminant negativa del govern a estudiar-ho.

Vulguem o no el treball per a tota la vida en una empresa s'ha acabat per a les noves generacions. El que no s'ha d'acabar és la seva inserció en el mercat laboral, fins i tot la compaginació del treball amb l'estudi.

Crec que tot plegat bé mereix una reflexió, en lloc de posar-se al costat dels sindicats que tenen al·lèrgia a tot el que fa olor de modern i sobretot en tot allò que creuen que els deixarà fora d'una mediació o negociació.

Espero que el govern tingui raons de més pes que no sigui no emprenyar els grans sindicats.

Per a més informació consulti l'edició en paper.