• Del nostre coneixement hi hagué establerts al Pirineu de parla catalana sis forns i obradors amb botiga

A Andorra són nombroses les restes de ceràmica recuperada pels arqueòlegs, desconec si existeix alguna peça prehistòrica que hagi estat cuita a les Valls, ni si se'n feia en l'època de la romanització o en l'edat mitjana ni més endavant, el que és segur és que tan els habitants d'Andorra com els seus veïns pirinencs usaven atuells ceràmics, ¿però venien tots de l'exterior? No ho sé, el cas és que a Sant Julià de Lòria existeix Cal Terrissaire, i que encara que borrós pel temps passat recordo el nostre terrissaire, el Sr. Planes. Quan el varem conèixer ja no feia anar la roda de tornejar, era el carter oficial dels Correus espanyols de la parròquia i el seu fill l'ajudava en el repartiment de la correspondència, era un home afable d'estatura mitjana, més aviat esprimatxat, sempre endreçat i cofat amb una gorra, no defugia la conversa i si t'interessaves pel seu ofici –el de terrissaire- et contestava –donant-te'n detalls, com per exemple del lloc on es procurava la terra per a l'argila, tan de bo l'hagués tractat més, per ara poder-ho agrair.

En el llibre d'actes de la Germandat de Socors Mutus de Sant Roc de Sant Julià de Lòria, hi apareix entre els germans confrares de primeries de segle passat un tal Isidre Planes, alies, Terrissaire. Del nostre coneixement hi hagué establerts al Pirineu de parla catalana sis forns i obradors amb botiga. Parlem dels anys que van del 1900 a ben entrat el 1965, el de Sallagossa, Cerdanya d'administració francesa, altre de Bellver, de la Cerdanya de l'altre costat que aprengué l'ofici amb el de Sallagossa, l'Armengol de la Seu d'Urgell, parent pròxim del de Bellver, a la vora de Castell Ciutat n'hi treballava un altre que tenia el terrer i un forn entre Montferrer i Ballestar, al Pallars a Rialp, hi hagué el de més anomenada i Andorra, com hem dit, s'assortia amb els productes de Plats i Olles del nostre Isidre Planes. Tots aquests cinc es coneixien, es tractaven i si calia s'ajudaven, com va passar amb l'Armengol quan el seu parent de Bellver, a punt d'acabar el material per a tota una fornada el sorprengué la mort i el de la Seu anà a Bellver a acabar la feina i encendre el forn, en quant al sisè terrissaire que desconeixem si tenia relació amb la resta del grup, va ser dels darrers, segurament l'últim, a tancar portes.

Dels forns d'aquests artesans en sortia un abundant repertori d'utensilis i objectes en terra cuita per a la llar, l'activitat de pagès i la de construcció: olles, xíqueres, topins i topines, cassolins, sellons i càntirs d'aigua i per a l'oli, gibrelles, orinals, cossis, escorredors, bols, plats i soperes, menjadores per a animals de corral, petites obres d'art com els delitosos beneiters, els ingenus gerros decorats amb motius religiosos, figures d'animals com les que feia en l'últim intent de tirar endavant el terrissaire de Castell Ciutat, gairebé tots aquests ceramistes també produïen rajoleria i productes de bòbila, en destaquen les rajoles gaspejades de Sallagossa i les lauredianes.

Els materials bàsics, les terres, per a l'argila i les de color per als engalves les obtenim de terreres pròxims a l'assentament on s'havien establers, del procés de preparació per ser aptes per treballar se'n carregaven ells mateixos. Les peces sortides de la roda, quan l'argila era eixuta es procedia al pintat i envernissat. Mirem que en diu l'estudiós de la ceràmica popular Ramon Viotant i Simorra en el seu Art Popular a Catalunya: «Pintem o engalben quan tenen tota la fornada seca a punt d'enfornar. Utilitzen una mena de setrill de terra, com una ampolla amb broc i una canyeta de la qual surt l'engalva que apunten a l'objecte traçant amb molta lleugeresa, com aquell qui escriu, el dibuix que els sembla».

Estiu de 1959, el fill de Cal Terrissaire ens convida a visitar la caseta del carrer de Cavallers, quasi en front de la Font dels Coms, on tenien l'obrador, tot estava talment com si el ceramista anés d'un moment a l'altre a posar-se a tornejar en la gran roda plantada al bell mig del pis de sobre de la petita cort del ruc que adés tingueren per anar a entregar la feina a altres parròquies de les Valls. Pastera del fang, poselles on reposaven munteres de plats i escudelles ja cuits i envernissats, posts amb objectes de terra per coure; la pera d'engalbar, sobre una estesa de posts, on també reposaven tot d'olles plenes de terres de colors i vernissos, aquell era el Santa Santorum per elaborar la terrissa fins la que coïa en el forn, per a les peces més ordinàries ho tenien a la muntanya, en unes feixes seves, per damunt de Sant Eloi. Pocs anys després l'entranyable taller es convertiria en un immoble de pisos.

Per a més informació consulti l'edició en paper.