• Se m'ha travessat el ?Raise your hand and sing with me' i em rematen les noves virtuts del migdia

Ales meves neurones els és cada cop més difícil fer les sinapsis químiques, els processos que els permeten formar circuits dins del sistema nerviós central. Són crucials pels processos biològics que determinen la percepció i el pensament. Així, em costa adaptar-me als canvis com al del doble sentit del carrer del Valira. Ha minvat la meva capacitat auditiva perquè quan vaig sentir parlar a la ràdio de la creació, per part de la Confederació Empresarial Andorrana de la marca Iwand, vaig pensar que es referien a un article de sex-shop. I em sembla que no és ben bé això. Tampoc no arribo a entendre com és que els anuncis de cervesa a la tele tenen tant d'èxit. Se m'han atravessat des d'aquell Raise your hand and sing it with me i m'han acabat de rematar amb un que explica (pot ser amb la veu de l'actor Pere Arquillué?, que vam veure a Sant Julià de Lòria amb el Cyrano) que cada migdia que perds és un migdia (no una migdiada) que no torna i que acaba amb l'obvietat que «per continuar, atura't». L'aparició dels anuncis de cervesa amb cançó, gent jove, cossos somatoline reductor intensiu nit, focs a la platja i bon rotllo, marca per a molta gent, l'arribada de l'estiu.

Per a mi, suposen una plaga d'estiu i em porten records, potser per mimetisme alcohòlic, dels mojitos perpetrats per l'inquilí de l'apartament 28C, de la sangria kamikaze de l'habitant del 47L i del tequila sunrise de l'usuari del 68K. Són pollosos apartaments de la platja amb uns sofàs d'estampats impossibles, d'incomprensibles quadres presumptament mariners penjats a la paret, cobrellits amb unes coloraines que haurien danyat el nervi òptic d'Ágatha Ruiz de la Prada i tan adusts com els complements d'un Opel. És, en aquestes franquícies estiuenques de Guantánamo, on et porten els brebatges amb un cerimonial com si fos un esdeveniment tan important com l'aparició de l'homo sapiens. Només de veure'ls i davant l'obligació d'haver-los de tastar, esperes que, de cara al proper estiu, el propietari de l'apartament i aspirant frustrat a barman sigui escollit entre els 1.000 voluntaris per anar-se'n a viure a Mart i quedar-s'hi per sempre. Mentre, reses perquè arribi la fi del món però de fet et conformaries tan sols a ser abduït per extraterrestres o perquè irrompi a l'apartament un grapat de terroristes disposat a segrestar-te. L'únic terrorista que hi ha, però, és l'elaborador del mojito/sangria/tequila que aliè als teus pensaments i vestit amb una horrible camisa de flors comprada a l'outlet de Confeccions i Complements Loli, suant com un garrí i perfumat amb el contingut d'una ampolla familiar d'una colònia tan passada de moda que fa 20 anys que no la fabriquen, lloa les virtuts del seu còctel Molotov.

S'ha d'anar en compte perquè, sota una aparença que empeny tothom a cometre l'error de menystenir-lo, és com aquell intel·ligent, cínic i hàbil nan que oculta una ment brillant a Game of thrones. Es tracta de beure amb molta moderació i de lloar les virtuts de la seva arma líquida de destrucció massiva (ALDM) tot reflexionant sobre el perquè Protecció Civil no expandeix els seus serveis a les begudes alcohòliques d'estiu quan hi ha esdeveniments que requereixen una alerta especial, per posar a la població sobre avís. O perquè Amnistia Internacional no inclou el tequila sunrise del 68K com a element de tortura. Perquè, tot i ser prudent, et pot passar el mateix que a la cançó de La Quinta Estación: «tras varios tequilas las nubes se van pero el sol no regresa».

L'alè et farà pudor de tomba merovíngia del segle VIII a Turíngia, et comences a moure com si fossis el dimoni de Tasmània en una classe de tai-txi, i si mai, en un rampell d'inconsciència, goses acabar-te la beguda, el teu grau d'alcoholèmia serà més proper al d'una garrafa de vodka que al d'un cos humà. És llavors quan pots entendre que algú pugui crear un nou idioma, el Lapao, o perquè, després de consumir un tequila sunrise en un bungalow a Brighton, Ricard III va passar de ser un rei ferotge a ser una columna vertebral deformada que jeia en els fonaments d'un pàrquing públic de Greyfriars. Tot i que fan falta molts tequiles per assimilar frases com el panegíric del Rei d'Espanya en una televisió del seu país -- «a la seva cara hi ha marques de quiròfan però també determinació» --, o la notícia de l'informatiu del Telediario de TVE1 segons la qual els psicòlegs asseguren que, acostar-se a un altar, pot calmar l'ansietat a més de fer esment a les bondats tonificants d'una bona oració. Ignoro si, després d'aquest Telediario d'autoajuda, Déu estarà disposat a fer hores extres. Segur que el Déu imaginari de Baruch Spinoza no ho farà perquè era partidari de deixar de resar i de disfrutar de la vida. Jo disfruto, per exemple, amb una canya de cervesa Carlsberg perquè protegeix la ciència, i espero que les neurones, en finançar l'institut Niels Bohr que investiga la física teòrica. I disfrutaré encara més aquest estiu veient la cara del propietari de l'apartament 47L quan em convidi a una sangria kamikaze que no és més que una Don Simón tunejada i li digui que no bec alcohol perquè m'he convertit a l'islamisme. Ho agrairà el meu fetge però sobretot les meves neurones. Tornaran a fer perfectament les sinapsis químiques.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.